CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

Philomena

*** Direcció: Stephen Frears. Guió: Steve Coogan i Jeff Pope. 98 minuts. Regne Unit (2013).Amb Judi Dench, Steve Coogan, Charlie Murphy, Simone Lahbib, Anna Maxwell Martin, Neve Gachev i Sophie Kennedy Clark.

Stephen Frears arrenca aquesta pel·lícula demanant perdó per la naturalesa de la història que està a punt d’explicar. Gairebé avergonyit, ens convida a veure Philomena amb certa indulgència perquè, compte!, és un relat “d’interès humà”. Per boca del personatge de Steve Coogan, adverteix que aquesta mena d’històries “són dèbils, vulnerables i sobre gent ignorant i estan orientades a un públic igualment dèbil, vulnerable i ignorant”. Però, després... ens explica la història igualment. En què quedem, doncs, Stephen? Quin sentit té menysprear les ficcions (basades en fets reals, esclar) d’interès humà primer i abraçar-les després? ¿És només una cuirassa intel·lectual? En realitat, tot és qüestió d’estil. Del com, no del què. D’un relat de llagrimeta en pot brollar un gran melodrama. Només cal trobar un tractament prou personal o peculiar que eviti caure en els paranys de l’ emotainment (l’explotació fàcil dels sentiments, vaja). Stephen Frears, però, sembla renunciar voluntàriament a estilitzar Philomena. De fet, sembla que renuncia fins i tot a dirigir! Moments clau de la història estan posats en escena amb la mateixa manca d’intenció dramàtica que moments irrellevants. Això, doncs, és il·lustrar un guió, no dirigir. Si no es prem cap tecla més fort que una altra, no s’arriba a ser Douglas Sirk... però almenys tampoc es cau en, no sé, Hay una cosa que te quiero decir. Si, a més, Judi Dench i Steve Coogan (bé com a actor, però, sobretot, com a guionista: els girs còmics són el millor del film) aporten excel·lència interpretativa al conjunt, doncs llavors Philomena fins i tot acaba esquivant la planícia a la qual semblava condemnada.