CINEMA
XAVI SERRA

‘Philomena’: En el nom del fill

Stephen Frears i Steve Coogan porten a la pantalla la història real de Philomena Lee (Judi Dench), a qui l’Església va prendre el fill per vendre’l a canvi de 1.000 dòlars a principis dels 50

L'Església catòlica va vendre el meu fill era el títol d’un article que Steve Coogan va llegir el 2010 a l’edició online de The Guardian. L’autor, Martin Sixsmith, relatava la història de Philomena Lee, una mare soltera de 18 anys a qui les monges d’un convent irlandès van obligar a donar en adopció el seu fill a principis dels anys 50. Mig segle després, la mare va trencar el secret que havia amagat fins aleshores i es va embarcar en una recerca del fill perdut en companyia d’un periodista i historiador, Sixsmith, un antic assessor de Tony Blair caigut en desgràcia.

CÒMIC A LA RECERCA DE DRAMA

Coogan, a qui estem acostumats a veure més aviat en papers de cínic poca-solta que fent personatges dramàtics -i, tanmateix, la seva última pel·lícula estrenada és el drama familiar Què fem amb Maisie? -, va veure en la història un trampolí per allunyar-se de la comèdia. “M’encanta riure i fer riure, però mai m’he definit per l’humor -assegurava l’actor en una entrevista de promoció-. No em vull encasellar en la comèdia. Vull fer coses creatives i que suposin un repte, lluny de la meva zona de confort”.

Com a bon còmic amb ambicions dramàtiques -un clixé que es remunta a Chaplin-, Coogan va preferir no esperar fins que li oferissin el paper i va tirar pel dret, comprant els drets del llibre de Sixsmith sobre el cas per adaptar-lo al cinema. Amb l’ajuda de Jeff Pope, l’actor es va encarregar d’escriure un guió que acabaria prenent forma cinematogràfica gràcies a la direcció de Stephen Frears i la interpretació de la veterana Judi Dench com a Philomena Lee. I no li ha anat malament, com a mínim pel que fa als premis: Philomena ja ha guanyat el de millor guió al Festival de Venècia i als Bafta i està nominada a quatre Oscars: millor film, guió adaptat, actriu (Dench) i banda sonora.

Amb una història com la de Philomena ens endinsem en les perilloses aigües del gènere d’històries basades en fets reals, un terreny propici per al sentimentalisme i els subratllats dramàtics. El mateix guió al·ludeix al fet per boca del personatge de Martin Sixsmith, que menysprea en veu alta les històries “d’interès humà” per estar basades i dirigides a un públic “dèbil, vulnerable i ignorant”. Però el que eleva Philomena per damunt del comú telefilm de sobretaula és el contrast entre els dos protagonistes, el Martin i la Philomena: ell, un periodista de primera fila i un passat en la política, home de món llicenciat a Oxford; ella, una infermera jubilada de classe baixa i un horitzó cultural i vital empobrit. “Finalment he comprovat de primera mà què provoca en el cervell d’una persona una dieta continuada del Daily Mail, Reader’s Digest i fantasia romàntica”, li confessa a la seva dona el Martin.

No és que sigui una jugada insòlita: els personatges d’extracció social diferent obligats a conviure durant un temps són un recurs còmic conegut. I sobretot a Anglaterra, el bressol de la guerra de classes. Però el joc de contrastos entre el Martin i la Philomena enriqueix una història conduïda per l’experimentada batuta de Frears, per a qui no és cap novetat el cinema social ni les zones limítrofes de la comèdia i el drama. Només cal recordar títols de la seva filmografia com La meva preciosa bugaderia i Cafè irlandès.

POLÈMICA SENSE PREMI

En el retrat dels fets, Frears es mostra amable amb els protagonistes, però implacable amb la institució eclesiàstica. És comprensible: el convent, que retenia i explotava les mares solteres -exigia 100 lliures per abandonar el centre i només permetia a les mares que veiessin els fills una hora al dia-, es dedicava a vendre les criatures a matrimonis nord-americans de bona posició per 1.000 dòlars. I durant anys les monges van mentir i ocultar informació per evitar que mares i fills biològics es posessin en contacte.

Aquesta mirada va provocar que el crític Kyle Smith del New York Post assegurés que l’únic propòsit del film era ser “un atac ple d’odi als catòlics”. Harvey Weinstein, el distribuïdor del film, va ensumar la controvèrsia i va contraatacar immediatament publicant un anunci a pàgina sencera amb una carta de resposta al crític firmada per Philomena Lee. Una polèmica orquestrada, esclar, que per una vegada no li ha funcionat a Weinstein per col·locar la pel·lícula entre les favorites als Oscars: l’única categoria en què els experts auguren alguna possibilitat al film és en la de música, en què l’excel·lent banda sonora competeix amb la partitura de Steven Price per a Gravity. Ni el guió de Coogan ni la interpretació de Dench -i per no parlar de la pel·lícula- parteixen amb opcions en la cursa dels Oscars: Philomena és la Ventafocs d’aquesta edició dels premis. Per al film de Frears, però, la nominació és prou mèrit.