Pere Gimferrer entrevista Albert Serra
Albert Serra i Pere Gimferrer senten un respecte mutu per la seva obra. El cineasta acaba d'estrenar 'Història de la meva mort' i el poeta, crític i traductor acaba de publicar el llibre de poesia 'El castell de la puresa' (Proa)
P.G. | Història de la meva mort
A.S. |Potser aquesta és la que és més fidel a l'esperit de les memòries, del moviment constant. Aquesta pulsió de moviment, de voler-ho atrapar tot, de voler-ho racionalitzar tot.
En què et vas inspirar per crear el teu Dràcula?
En la font original, Vlad l'Empalador. I en Gilles de Rais.
I se'l veu amb llum de dia.
Una vegada, però no està còmode. També ell es debat entre el que és i la seva imatge.
La cinta té un ritme contemplatiu tipus Ordet
Sí, però diferent de les altres cintes meves. És més precís.
Qualsevol pel·lícula no tracta del seu argument aparent sinó del real, i això consisteix en un moviment de masses i colors.
Sí, això és fonamental. Ja saps que jo moltes vegades, a l'hora de muntar, no em fixo en el que està passant sinó que decideixo ajuntar una escena al costat de l'altra només per la combinació que fan l'últim frame d'una escena amb el primer de la escena següent, i això determina moltes vegades la construcció global del film, i no la narració.
La teva cinta tracta de Casanova i de Dràcula, però tracta sobretot del crepuscle del Segle de les Llums.
Sí, en aquest sentit està bastant present el concepte de la decadència, el tema de la merda, de l'or, del cicle digestiu...
Després hi ha la llum, que és una llum com de preromanticisme claríssim, de l'última època de Goya.
Ja que és fosca, la cinta va agafant aquesta materialitat, com la pintura, i agafa una altra dimensió, es torna una mica menys contemplativa fins i tot.
A tu ja et deien, a l'època d' El cant dels ocells,
Sí, de fet la primera vegada que vaig anar a Canes amb Honor de cavalleria deien que veien una mena de Straub sui generis, sense el seu rigor extrem, més silvestre.
I tampoc deixem de banda Carmelo Bene.
Algun dia m'agradaria fer alguna pel·lícula encara més pròxima a Carmelo Bene, amb aquest subjectivisme que arriba al col·lapse, en què gairebé no hi cap possibilitat de comunicar res a l'espectador.
La gent el que no pot entendre és que l'art no ha de comunicar ni significar, se significa a ell mateix.
L'art no representa, ni tan sols expressa ja, només és.
