LA PORTADA
BELÉN GINART

Paula Bonet: “Sento que tinc una veu que no tremola, perquè ja he perdut la por”

El compromís i la coherència són dos fars en la vida i l’obra de l’artista, que lluita per la igualtat i contra tabús com el de la maternitat idíl·lica. Publica ‘Por el olvido’, amb Aitor Saraiba

Paula Bonet:   “Sento que tinc una veu que no tremola, perquè ja he perdut la por” / PERE TORDERA Zoom

REW

<<

Era una casa petita, però suficient per acollir una família molt unida: avis, pares, tiets. La pintora, il·lustradora i escriptora Paula Bonet (Vila-real, 1980) invoca una imatge d’infantesa i li venen al cap les mil estones compartides amb els cosins, les mans brutes de fang, feliç, en aquell refugi envoltat de camp i reguers d’aigua als afores del seu poble.

Els records s’empenyen els uns als altres, i en molts hi apareix un referent cabdal en la seva vida, l’avi patern. Un artesà de la fusta que hauria pogut ser artista si hagués viscut altres temps i circumstàncies. “Amb el meu avi sempre hi havia tingut un vincle molt estret”, confirma. Els llaços es van estrènyer encara més amb els anys, quan el silenci enfeinat dels primers temps va donar pas al diàleg, i a la Paula se li va encomanar la necessitat de l’avi de trobar un espai propi.

“No vaig ser una nena amb gaires amistats. Era molt introspectiva i passava molt temps sola”, diu la Paula. Però sempre sabia amb què passar el temps: dibuixar i llegir eren, ja aleshores, les seves grans passions. “La meva mare és molt observadora i de seguida va veure la necessitat que jo tenia de dibuixar”. Va passar per totes les acadèmies de Vila-real. A l’escola de Pepe Biot, el seu primer gran mestre, es va atrevir també a perseguir els seus somnis. “A casa pensaven que faria dret, que seria advocada o fiscal. Quan vaig omplir els fulls per escollir carrera i vaig marcar belles arts em tremolava la mà. Va ser el primer cop a la vida que vaig ser fidel a mi mateixa”.

PLAY

>

“Soc una mica hiperactiva”, es defineix la Paula. Ho saben perfectament els seus molts seguidors a les xarxes socials, als quals fa un parell de setmanes va fer una confessió molt personal: per segon cop en un any havia patit un avortament. “Utilitzo les xarxes per parlar de la meva feina. Aquest ha sigut el primer cop que he compartit una cosa personal sense filtre artístic”. Volia contribuir a visibilitzar un tema tabú i desfer el mite de la maternitat idíl·lica. Finalment, aquest gest “té molt a veure amb la meva feina, on intento posar el focus sobre el que penso que és denunciable, m’incomoda o no hi estic d’acord”.

S’ha atrevit a fer-ho perquè la Paula d’avui és combativa i coherent. “Vaig saber que tinc una veu pròpia en el moment en què la repercussió de la meva obra va començar a anar de bracet del contingut del que jo vull comunicar”. Forma, fons i recepció en la mateixa sintonia. “Sento que tinc una veu que a més no tremola, perquè ja he perdut la por”. S’ha empoderat a força de moltes reflexions i força decepcions: després de tractes desiguals, de menyspreus i de voluntat de silenciar-la pel fet de ser dona. Com aquella taula rodona sobre il·lustració en què, a l’hora de presentar-la, en comptes de parlar de la seva obra el moderador va destacar la seva bellesa. Va sortir en defensa seva -just quan ella estava a punt de saltar- un col·lega, Aitor Saraiba, que s’ha convertit en gran amic i amb qui signa un nou llibre, Por el olvido (Lunwerg), un homenatge a Roberto Bolaño on gairebé no apareix Bolaño que es presentarà el mes vinent.

FF

>>

La Paula té clar que la literatura, que tant estima, formarà part del seu futur. Li agrada molt col·laborar amb escriptors i alguns dels projectes que té entre mans tornaran a corroborar-ho. Però el seu treball més gran està relacionat amb la música. Col·labora amb el compositor català Guillermo Martorell en el que defineix com “un viatge ascensional en tres actes, en què la història es narra gairebé sense paraules, només amb música i amb imatges. És un projecte bastant ambiciós, trigarem molt a acabar-lo, però ens interessa poder gaudir molt del procés”. És, també, una excursió als extraradis de qualsevol zona de confort. Per primer cop, deixa de banda la figura humana per endinsar-se en l’abstracció i en les figures d’animals.

L’autora està acostumada a posar-se reptes i a fugir de fórmules i rutines. Ho va fer quan fa sis anys va abandonar les il·lustracions de noies amb les galtes vermelles que l’havien donat a conèixer i li prometien una fama tan lucrativa com incòmoda. “Els estic molt agraïda perquè em van donar un altaveu i també una bufetada”, resumeix. Li van fer veure coses com que no li agradava la popularitat buida, desitjava allunyar-se de la superficialitat i el consum ràpid, i no es volia encasellar. Ara ja no calla i reclama el mateix respecte que tenen els seus companys homes. La seva obra és el seu altaveu, i vol ser coherent i socialment responsable. En pau amb ella mateixa, sent que ha arribat més lluny del que s’havia atrevit a desitjar: “L’èxit és poder viure fent el que t’agrada”.