Paul Weller: “Sóc més feliç, però també més conscient del meu lloc a l’Univers”

Acabes de publicar Saturns pattern

Crec que és el que fa qualsevol artista de veritat, voler anar cap endavant amb la seva música. ¿Per què hauria de voler deixar de fer allò que més m’estimo, que és una gran part de mi, de la meva personalitat, de la meva ànima? ¿Com pots retirar-te d’això? Seria impossible.

¿Quin sentiment o estat anímic creus que predomina al disc? ¿Què t’ha impulsat a crear Satturns pattern

Només la diversió i la joia. Volia traslladar aquests sentiments al disc, perquè el món està tan fotut i tot és tan desastrós que volia fer alguna cosa que servís per aixecar els ànims.

¿Són cançons molt rítmiques, ballables, hi estàs d’acord?

Sí, aquesta era una de les idees que teníem al cap a l’hora de fer el disc. Volia aconseguir aquesta sensació de dansa i moviment, volia que d’alguna manera totes les cançons tinguessin aquest feeling.

Saturns pattern, el títol del disc, és força esotèric. ¿Té alguna cosa a veure amb el teu moment vital o musical? Saturns pattern

En realitat, simplement se’m va acudir i vaig pensar que seria un gran títol. Més enllà del seu significat real [un vent del nord de Saturn que crea un patró hexagonal, reproduït a la portada del disc], em va intrigar.

Sempre has mirat endavant amb la teva música. ¿Què et sembla que ara mateix hi hagi una exposició a Londres sobre The Jam?

Em sento molt orgullós i feliç que hi hagi gent a qui li importi tant The Jam per fer-ne una exposició. Si The Jam mereix aquest lloc en la cultura britànica i en la cultura anglesa... Això es guai, home!

¿Què penses quan t’anomenen Modfather [padrí del moviment mod]?

En realitat m’és igual, perquè els meus amics em diuen Paul i els meus fills em diuen papa. Això és el més important per a mi. Però podria ser pitjor, em podrien anomenar altres coses molt més lletges! [Riu.]

També et diuen que ets el pare del brit pop

No, no he entès mai això del brit pop, sé que és l’abreviació de la música pop britànica, però si penses en els Beatles, els Kinks, David Bowie… no ho sé. Els grups dels anys 90 es veien a ells mateixos com a grups de brit pop, però és més una cosa de la premsa, jo no en tinc ni idea.

Quina música t’inspira últimament? Escoltes música nova?

Crec que en els meus últims quatre o cinc discos m’he obert a noves possibilitats, penso que si ets una persona creativa, la creativitat sempre t’arriba, només que a vegades estàs obert per rebre-la i d’altres no tant, de manera que intento ser tan obert de mires com puc. Veig molta gent de la meva edat que va en sentit contrari, però això ho trobaria molt trist i frustrant… ¿Per què tancar-te a tantes possibilitats?

Hi ha una cançó al disc que es diu I’m where I shoud be

Sí, exacte, és això. Sóc més feliç però també més conscient del meu lloc a l’Univers i de la meva responsabilitat: és una qüestió de créixer i aprendre. És una reafirmació d’on sóc a la vida ara mateix, amb les seves coses bones i les dolentes.

¿Creus que els músics o els artistes s’han de mullar políticament?

És una pregunta difícil... Penso que sí, si sents alguna cosa voldràs escriure-la, cantar-la o pintar-la... Però especialment a Anglaterra, la política ha esdevingut una cosa tan genèrica que costa veure les diferències entre uns i altres, hi ha tota una generació de gent que no se sent inspirada per la política, tot i que en pateix els efectes econòmics. Són les mateixes mentides de sempre, jo n’estic molt cansat, només intento ser una bona persona.

Les entrades per al teu concert de Barcelona van dels 18 (sense visibilitat) als 170 euros ( premium

Tots els festivals són molt cars avui en dia, com moltes altres coses. No crec que els concerts en sales i teatres siguin tan cars. De fet, especialment a Europa són força barats, però els festivals són cars a tot arreu. |