MÚSICA
BORJA DUÑÓ AIXERCH

Pascal Comelade i Pau Riba: “Hi hauria d’haver un congrés mundial de savis per canviar de sistema”

Pau Riba i Pascal Comelade presenten al BarnaSants el seu disc conjunt 'Mosques de colors' (2013), un treball que amaga més del que sembla. La poesia de l'un i de l'altre s'entrellaça de manera juganera per donar forma a peces tan inspirades com 'El xiclet del temps' (sobre el dret a no estressar-se), 'On y va' (en francès), o 'No cal pas, Pascal', un cant al decreixement econòmic i musical

Fa anys que us coneixeu i heu col·laborat en diverses ocasions. Com va sorgir la idea de fer el disc junts?
P.R. Ens havíem vist aquí i allà, però hi havia més admiració mútua que una altra cosa. Jo diria que la idea estava en l’ambient, no era ni nostra, molta gent va començar a dir que hauríem de fer un disc junts. Però hi ha una circumstància que ha sigut bastant clau i és que des de fa tres o quatre anys compartim músics i hem estat informats l’un de l’altre, dels nostres passos particulars.

Com us vau plantejar que havia de ser el disc?
P.C. Fa tres o quatre anys vaig col·laborar amb una coral infantil a Vilafranca del Penedès. Hi havia una versió de Noia de porcellana, el Pau hi era i va pujar a l’escenari. No sé si abans o després del concert vam parlar de fer un disc de piano i veu en el sentit clàssic de la cançó, perquè no volia repetir res de les meves últimes col·laboracions. A Visca la llibertat, del Sisa, vaig fer una participació molt activa, és un disc molt important de la meva trajectòria. Amb l’Enric Casasses fa quasi 25 anys que col·laborem. Amb l’Albert Pla va ser un espectacle molt precís, molt construït, a partir de material existent. I amb el Pau és potser la situació clàssica del món de la cançó, tipus Leiber/Stoller, l’autor i el compositor.

Com us heu organitzat la feina?
P.R. El Pascal em va passar pianades i em va dir “aviam si tu les saps convertir en cançons”. Jo vaig començar a jugar amb les veus i els cors, i aleshores és quan vam necessitar uns músics [Oriol Luna i Juansu Le Mieras] que a part de ser multiinstrumentistes fossin bons cantants.

Primer havia de ser un disc de versions, però al final només hi ha la cançó Taxista, del Pau, publicada el 1967 i amb una temàtica molt vigent.
P.R. Com que el Pascal acostuma a fer versions, pensàvem que faríem un disc de versions. El Pascal era molt fan del Taxista, que vaig fer de molt jove i em va dur els meus primers èxits, i que quan el vaig portar al Dioptria (1970-71) no tenia res a veure. Però la veritable i tercera raó és que estem en un moment de crisi amb més de sis milions d’aturats, i si sumem els desnonats i els dats pel sac... Cap on va el capitalisme? Quan arribi al 50% d’aturats què farem? Hi hauria d’haver un congrés mundial de savis per canviar de sistema, perquè això no va enlloc.

Què us ha aportat treballar amb l’altre?
P.C. Potser et farà riure però un rigor impressionant. Pot ser una paradoxa surrealista, és una cosa que havia trobat amb l’Albert Pla. Tens una visió d’aquesta gent com si fossin totalment caòtics a la vida i a l’escenari, però hi ha un discurs. A mi m’interessa primer la persona.
P.R. Jo el que més valoro del Pascal és l’espontaneïtat i la capacitat de síntesi. L’economia, fins i tot. Si amb una nota ho pots dir tot, no cal posar-ne tres, és una mica l’esperit del decreixement, que hem de començar a propagar. No calen aquests cotxes tan potents ni tan de tot. Estem en una economia basada en el consum de coses finites. Si no ho parem, això acabarà amb la civilització, si estires i estires tot s’acaba. Amb la música també hi ha d’haver un decreixement, els músics tendeixen a omplir-ho tot de notes.

D’aquí la cançó-homenatge No cal pas, Pascal?

P.C. Un joc de paraules impressionant. El minimalisme sí que va ser una escola dels anys 80, però l’esperit de la música popular és pur minimalisme, això és la meva cultura i sempre he anat cap a aquest despullament.
P.R. L’Albert Pla [un dels coristes d’aquesta cançó] inclús va arribar a dir que en faria una remescla, però ha tingut problemes per aquestes declaracions que ha fet; això de parlar amb aquesta sinceritat, en fi!

¿Creieu que teniu una manera semblant de jugar amb la música, un amb els sons i l’altre amb les paraules?
P.C. Potser sí, per la manera de viure en el món de la música i d’entendre-la. Venim dels anys 60 i dels 70, és la nostra cultura de tota la vida. Som protopunks! Jo cada dia em sento més protopunk.


PAU RIBA & PASCAL COMELADE
BARNASANTS
L'AUDITORI (LEPANT, 150, BCN).
Divendres 14. 21 h. 20 €