Oblivion

Confeccionada com un calculat trencaclosques de referents de la ciència-ficció postapocalíptica, Oblivion construeix el seu vocabulari temàtic i formal a partir d'un reguitzell d'homenatges. Començant per un Tom Cruise melancòlic que sembla sortit de Minority report , seguint per una intel·ligència artificial disfressada del Hal de 2001: una odissea de l'espai i continuant per un exèrcit comandat per un Morgan Freeman que juga a reencarnar el Morfeu de Matrix ; per no parlar d'una ridícula caseta al bosc que sembla la versió idíl·lica del camió ple de vestigis humans del robot Wall-E. I tot això ben enllaçat per aquella màxima de Philip K. Dick que animava a posar sota sospita el món de les aparences. Sota aquest curiós còctel d'estímuls cinèfils s'amaga una pel·lícula a la qual li sobra empenta narrativa -hi passen prou coses per arribar a omplir un serial televisiu-, però a la qual li falta ambició a l'hora de consolidar una mitologia pròpia, i això que el llibre de capçalera del protagonista són els Cants populars de l'antiga Roma , on Thomas Macaulay va celebrar el solitari heroisme d'Horaci Cocles. Al capdavall, el film naufraga per culpa de la debilitat d'una subtrama romàntica en què el suggerent personatge d'Olga Kurylenko -una aparició que remet als laberints romàntics de Solaris o Vertigen (D'entre els morts) - queda massa desdibuixat. En aquest sentit, la dictadura estel·lar de Cruise, aquella que li garanteix aparèixer en gairebé tots els plans de la pel·lícula, s'imposa amb mà de ferro, i assoleix impensables nivells de narcisisme en un tercer acte afeblit pels excessos explicatius.