Objetivo: La casa blanca

Com ja s'apuntava al remake d' Aurora roja (1984) que va produir Hollywood l'any passat, el sempre pròsper negoci de la paranoia gestionat pel cinema nord-americà sembla haver trobat el seu nou filó a Corea del Nord, un enemic que evoca els temps de la Guerra Freda. Aquest macabre impuls nostàlgic sobrevola Objetivo: La Casa Blanca , tot i que més que al cinema de conspiracions dels anys 60 o 70, el film remet principalment al maniqueu cinema d'acció dels 80, on qualsevol indici de sofisticació política era neutralitzat per una apologia de l'heroi de gallet fàcil. I, de fet, Objetivo... està a punt de redimir-se gràcies a la dimensió irònica del protagonista -un Gerard Butler disfressat de John McClane-; però el seu afany lúdic acaba desactivat per la solemnitat del missatge patriòtic: un ridícul festival de barres i estrelles, terroristes assassins de gossos i presidents immortals. Una taca molt fosca al currículum d'Antoine Fuqua, que amb títols com Training Day i Shooter (El tirador) s'havia postulat com un flamant artesà de la Meca del cinema.