Núria Graham debutarà en disc aquest 2014
El nom de la jove cantant de Vic ha corregut com la pólvora, només té 17 anys i la seva carrera s'ha precipitat en els darrers 12 mesos
"És estrany, perquè en un any les coses han canviat molt", explica la Núria Graham. El seu any musical va acabar el 14 de desembre. Era al Foyer del Liceu, ple de gent i entre aplaudiments, després dels bisos. Amb aquest concert del cicle Músiques Sensibles, la Grèiam (així és com cal pronunciar el seu cognom) acomiadava un 2013 que no oblidarà mai. Els primers concerts de la seva vida van ser el desembre del 2012, i al gener actuava a la Jazz Cava de Vic, on la va veure la Maria Blay, mànager de Quimi Portet, Anímic, La Iaia i Astrio. A partir de llavors, tot va ser un no parar d'actuacions, de presentar la seva maqueta First tracks, i d'aixecar unes expectatives cada cop més altes. L'admiració anava dirigida a una noia vigatana de 16 (ara 17) anys, de cognom estranger i pare irlandès, que demostrava una maduresa inusual com a cantant, guitarrista i escriptora de cançons. El somni d'actuar en directe li va arribar abans del que s'esperava i, després de la carretada de concerts, ara ha decidit parar per pensar en el que serà el seu debut discogràfic.
Del disc encara no se'n pot dir gaire cosa, però ja hi ha segells que se'l rifen. Ella, al camerino del Liceu, nerviosa per la prova de so, sembla una mica atabalada per tot plegat. "Vull fer alguna cosa supersincera, no vull que vingui algú i em digui com ha de sonar, jo ja tinc idees de com vull que soni i em fa molta il·lusió pensar en alguna cosa potser més electrònica, molts teclats, buscar sons nous..." Fins ara, es pot dir que ha practicat un pop folk anglosaxó amb algunes arrencades de funk blanc, i a la seva música hi ressonen ecos de Carole King, Jeff Buckley i desenes de cantautors de les últimes dècades. Tot passat pel seu sedàs captivador.
De fet, l'han comparat amb St. Vincent, però potser només perquè és una dona que toca (bé) la guitarra elèctrica. El cas és que se li reconeixen influències contemporànies, algunes no tan allunyades de l'efervescent escena musical de Vic, de la qual se sent part. "Hi ha una acumulació de gent i de grups que és superguai, és com Ventdelplà, tothom es coneix. La Iaia també són de Vic i també hem fet concerts junts. De la Plana estan sortint grups superbons, hi ha molta cultura musical, amb el Mercat de Música Viva, el Festival Hoteler, grups joves com els Mates Mates, L'Hereu Escampa... A mi m'agrada molt el que fan, no sé si a ells els agrada el que faig jo, però que hi hagi tota aquesta penya crea un ambient maco", explica amb entusiasme.
La Núria va començar a estudiar guitarra clàssica als 6 anys i als 14 o 15 va canviar a cant modern. També feia cançons, però tocar-les en directe era només un somni. "No m'havia parat mai a pensar que em passaria ara. Jo feia cançons i sí que pensava «Ostres, a mi em molaria fer concerts», però m'ho imaginava en un futur. Vaig començar amb el primer concert i la cosa es va embalar una mica. No és ni bon moment ni mal moment, però ha passat ara", diu.
Als pares la cosa primer els va espantar una mica, però després s'hi han anat acostumant. I estan "molt contents" potser, en part, perquè a casa seva sempre s'hi ha sentit música. "El meu pare toca la guitarra acústica com a hobby, a casa he escoltat molta música irlandesa i també discos de Lou Reed, de Pink Floyd... tot majoritàriament en anglès", que és la llengua en què canta, a part d'un parell de cançons que té en català. "Suposo que el fet de tenir família irlandesa i que hagi sentit anglès tota la vida fa que em surti més de dins", rumia.
IRLANDA I LA MÚSICA ALS PUBS
Amb el pare, que és de Dublín, hi parla en català. "Els pares es van conèixer a Irlanda, ma mare era allà i van acabar aquí. De totes maneres hi anem cada any, m'encanta, és la meva segona casa", assegura. Li agradaria tocar-hi "seriosament", tot i que de moment ja ha fet "allò típic dels irlandesos que se'n van al pub, treuen una guitarra i tothom toca, allà hi ha molta cultura de grups petits actuant en bars i a la gent li agrada". "Aquí no n'hi ha tanta tradició però s'ha de fomentar", reflexiona.
Entrar en un pub no ha estat un problema tot i que "en teoria" no l'hi haurien de deixar entrar. "No m'han preguntat mai l'edat", assegura. I l'edat és un tema que no l'espanta, però sí que s'hi relacioni tot el que fa. "Tinc unes ganes de ser major d'edat perquè no m'aneu dient «la cantant de 16 o 17 anys!»", bromeja.n
