Noé

L’anhel transcendentalista no és cap novetat en el cinema de Darren Aronofsky. El protagonista del seu debut, Pi, convertia la Torà en una seqüència numèrica que revelava el nom de Déu. A La font de la vida, Hugh Jackman viatjava fins a una estrella moribunda per ressuscitar la seva dona. El lluitador i Cigne negre es poden interpretar com estudis sobre el martiri de la carn. I Rèquiem per un somni, simplement, parla de l’infern. L’obsessió i la culpa són constants del seu cinema; la tragèdia i l’horror, registres habituals. Així que la seva elecció com a director d’aquesta adaptació de la història bíblica de Noè no sorprèn gaire, però sí que determina el to cataclísmic del relat. El Noè d’Aronofsky ja no és l’avi entranyable de la versió de la Bíblia dirigida per John Huston. Amb el rostre de Russell Crowe, el personatge és ara un nòmada perseguit per visions, aclaparat per la responsabilitat i atrapat entre l’obligació d’obeir Déu i el desig de veure prosperar la família. Un salvador, sí, però també un genocida.

Aronofsky aplica al relat l’èmfasi i la retòrica espectacular del blockbuster èpic i del cinema de catàstrofes, una opció en el fons coherent amb la lògica del relat bíblic. L’espai per al detall i el matís s’escurça i, com en els sermons, tot s’explica i se subratlla. Però val a dir que el nucli del conflicte dramàtic s'aguanta amb convicció. I més enllà d'algunes transgressions innòcues –els àngels de pedra que protegeixen l'Arca, un Matusalem encapritxat pels fruits del bosc, etc.–, que el nou pacte de Noè amb Déu capgiri la famosa ofrena d'Abraham fins i tot té un punt sacríleg i subversiu.