Guillamino: “No sóc el negre totpoderós que de vegades he imaginat”

Inicies la gira d’ Un altre jo

Per mi serà un gustàs anar sense màquines. Serà una alliberació. Fa dies que diem de broma que ens estem tocant a sobre. Hem fet un parell d’assajos i és tot tan fàcil... Jo estava acostumat a proves de so llargues i complicades, i això serà tot pim-pam. En tenim moltes ganes perquè no hem tocat els temes des de l’estiu passat, serà un déjà-vu maco.

Com seran els concerts?

Hem afegit alguns temes antics de Guillamino, com La vida, que ja lliga, perquè és bastant soulero, a més d’un parell de versions. I la veritat és que estem assajant el concert amb l’ordre del disc i funciona bastant bé.

Portes la secció de vents de The Gramophone Allstars, a més de Judit Neddermann fent cors. Quin és el paper de Genís Bou?

Ell ha fet els arranjaments del disc i ara fa una mica de cap de colla dels vents, són un bloc.

¿Ha fet els arranjaments que ell ha volgut o li has marcat una línia a seguir?

L’aposta era fer un disc més o menys clàssic pel que fa a la sonoritat, i ell s’hi va ficar de cap. Jo no hi vaig intervenir massa i ell ha fet aportacions com la flauta travessera d’ Un cel tan blau. Hi va posar bastant de la seva part i a mi em va semblar fantàstic. Quan funciona no hi has de donar gaires voltes.

¿No us heu centrat en cap moment o sonoritat concreta del soul, oi?

No, hi ha grups més especialitzats, com The Pepper Pots, que van fer primer un disc més seixanter i després un altre més setanter. Jo no sóc un especialista, no he investigat a fons, només sóc un fan del soul i m’he guiat per la intuïció.

El teu disc no sona tan anglosaxó, és més mediterrani.

És que crec que l’elecció de l’idioma és determinant. En el moment en què cantes en català o en castellà ja t’estàs desmarcant. I no he volgut utilitzar instruments de cobla perquè ja he treballat la sardana abans i no volia repetir. Si féssim l’exercici de treure els vents d’aquestes cançons potser ja no sonarien a soul. Els vents ho acoloreixen tot.

Les lletres son molt personals, no utilitzes les tòpics del soul.

Sí que he traslladat l’escriptura del soul o del funk, amb repeticions i jocs rítmics amb les síl·labes i les paraules. Això el català ho permet molt, s’acosta a l’anglès, que és més entretallat. Pots fer-ho més catchy, que diuen en anglès.

Em refereixo als temes que tractes, parles molt de tu.

Sí, són molt familiars. És on em trobo ara, parlo de la filla, de la dona, de quan sóc de gira i em trobo lluny de casa, és la meva vida i no puc evitar parlar-ne.

Demà a les 3 sorgeix d’un disc d’homenatge a Pere Calders que van gravar The Gramopphone Allstars. Demà a les 3

Sí, és un tema que em van encarregar per a aquest disc i el va cantar la Judit Neddermann. Com que m’agradava, em feia ràbia no poder-lo cantar i fer-me’l meu. A més, ja se’l sabien i era ideal, ja en teníem un. El Petit de Cal Eril va fer el mateix amb el seu i la Maria Rodés se’l va emportar al disc Convergència i Unió.

La música negra sempre ha estat present en tot el que has fet.

Sí, totalment. Jo sobretot bec del hip-hop i de l’electrònica negra de Detroit, de tota l’escena jungle o drum and bass, i el soul també hi era però no l’havia explotat sense electrònica per sobre. Però al final ets qui ets, això no es pot canviar, no sóc el negre totpoderós que de vegades m’he imaginat.

Quin és el pròxim pas de Guillamino?

M’agradaria gravar en formació de trio acústic. O sigui que el pròxim disc potser és mes despullat que aquest.