Neus Ballús entrevista Jordi Cadena

N.B. |Per fer La por vas triar el tema de la violència domèstica sota el punt de vista del fill adolescent de la víctima. Com et vas documentar, més enllà del llibre de Lolita Bosch (La por M

J.C. |No em vaig documentar, perquè no m'interessava anar més enllà del que explicava el llibre. A part de detalls puntuals als quals em va portar l'adaptació, sóc fidel a la història i al treball de recerca que la Lolita Bosch va fer per escriure el llibre. En canvi, sí que hi ha un treball de documentació sobre la figura del psicòpata. Saber el perquè del comportament del pare em feia entendre millor els comportaments de la resta de la família. El guió es basa en una relectura fidel del text. La infidelitat es troba en la posada en escena.

Un dels moments més brillants del film és l'angoixant discussió dels pares, en què sentim el mateix que el protagonista: una elaborada composició de música i crits. Com vas plantejar el tractament sonor?

Estava fet des del guió. Hi havia de manera volguda un contrast entre el món sonor interior de l'adolescent i el del seu entorn. Quan el jove porta els auriculars posats, sentim la música i l'entorn sonor com ell els sent, de manera no realista. Quan la música sona a través dels auriculars sense posar, ho sentim tot de manera realista. Hi ha també una volguda distorsió sonora, tant musical com d'ambient, en les mirades a càmera, en els flash-forwards i també al final de la pel·lícula, que no deixa de ser un últim flash-forward.

Tens un interès especial per denunciar algunes disfuncions del món on vivim. ¿No t'has sentit mai temptat a fer un llargmetratge documental?

He fet bastants llargs i migmetratges documentals, encara que són una part poc coneguda de la meva filmografia (Belmonte, Ràfols Casamada, L'Escola de Barcelona, VinaròSantos, etc.) i no s'han estrenat mai a les sales. Una altra qüestió es fer un documental que voregi la realitat i la ficció. Si algun dia tinc la història adequada segur que em plantejaré fer-lo.

Quina creus que ha de ser la funció del cinema?

Jo només entenc el cinema amb una funció cultural, i estic d'acord amb el filòsof Theodor W. Adorno quan diu que deixar parlar el patiment és condició de qualsevol veritat.

Dedicar-se a aquesta feina no sempre és fàcil... En què o en qui penses quan defalleixes?

Penso en la feina: en la lectura i l'escriptura, que mai he deixat de banda. I penso en els cineastes més propers a la meva manera de veure el cinema, com Carl Theodor Dreyer o Robert Bresson.