Narcos

A una figura com Pablo Escobar li escau una sèrie. La influència del narcotraficant en la vida política i econòmica de Colòmbia i en l’expansió de la cocaïna per mig món permet endinsar-se en tants aspectes dels anys 80 que una pel·lícula li quedaria curta. Per això Narcos és en part una oportunitat perduda. La sèrie aprofita la gran tirada que tenen les ficcions sobre gàngsters d’ençà que Los Soprano o Un dels nostres han entrat al panteó de la gran cultura popular. De fet, Narcos adopta l’estructura narrativa del film de Martin Scorsese: la veu en off d’un dels protagonistes condueix un thriller seriat sobre la guerra al narcotràfic que pretén transmetre cert to documental. I aquí topem amb la gran paradoxa de la sèrie. D’una banda, bona part dels diàlegs són en espanyol. De l’altra, Escobar està interpretat pel brasiler Wagner Moura, a qui li costa déu i ajuda parlar aquesta llengua i la voluntat de realisme queda esquinçada cada cop que obre la boca. I, malgrat que la sèrie guanya punts a mesura que avança, es queda en la superfície de tot el que explica. Ni tan sols els personatges d’Escobar i la seva nèmesi, el policia de la DEA Steve Murphy, desprenen la potència que se’ls suposa a l’enemic públic número 1 de l’època i el seu encalçador. |