CINEMA
EULÀLIA IGLESIAS

Nacho Vigalondo: “Avui en dia tothom és un ‘voyeur’ en potència”

Es va donar a conèixer amb un curt nominat als Oscar, '7:35 de la mañana'. Personatge carismàtic també a les xarxes socials, ens presenta el seu tercer llarg, 'Open windows', rodat en anglès amb un elenc internacional

Open windows és un thriller narrat íntegrament des de la pantalla d’un ordinador. ¿Se’t va acudir abans la història en si o el dispositiu formal?

Abans va ser la idea formal. Primer pensàvem explicar un altre tipus d’història, una invasió extraterrestre o de zombis, a través de les finestres que s’obren a l’escriptori d’un ordinador. Però ens vam adonar que era millor un relat amb un vincle estret amb la proposta formal. Hem fet una pel·lícula sobre internet que transcorre a internet.

Aleshores, ¿fins a quin punt el desenvolupament de la història depenia de les limitacions formals?

Cada càmera que apareix no és només un recurs estètic sinó que la utilitzem per explicar alguna cosa. Per això el guió literari va esdevenir també un guió tècnic. I el muntatge va convertir-se en una tasca molt complexa en la qual les funcions tradicionals dels membres de l’equip es desdibuixaven. Per exemple, jo com a realitzador tinc la competència de moure la càmera. Però parlem d’una pel·lícula en la qual la càmera és virtual i en la qual no hi ha ni un sol tall. Per tant, els muntadors, més que tallar, el que fan és moure la càmera d’una finestra a una altra. Aleshores, ¿on s’acabava la meva feina i on començava la d’ells? I comptàvem amb una quantitat d’hores de vídeo enregistrades cinc vegades superiors a l’habitual. Totes aquestes complicacions s’havien de transformar en un film que fos molt fàcil de veure.

A la pel·lícula es fa palès aquest esforç perquè l’espectador no es despisti per la superposició d’ inputs visuals. Per exemple, la veu en off d’un dels personatges també funciona com una mena de GPS narratiu.

Cada pel·lícula compta amb els seus trucs perquè l’espectador segueixi el rumb de la narrativa. En un altre film hauria fet servir l’enquadrament per centrar l’atenció en un punt concret del pla. Aquí, si compto amb cinc finestres he de tenir clar quina és la que l’espectador ha d’estar mirant, i per això de vegades són els mateixos personatges els que ho indiquen. La gràcia de tenir tanta informació en una mateixa pantalla és que quan algú miri el film per segon cop podrà perdre’s en la resta de finestres. Però la primera vegada havia de quedar tot molt clar.

En una de les escenes culminants poses l’espectador en una situació molt incòmoda que el fa ser conscient de la condició perversa del voyeurisme.

Volíem recuperar la típica escena d’assetjament sexual del cinema de terror però amb un lleuger canvi d’òptica que ens fes pensar en les regles del joc. Plantejar-nos fins a quin punt el director té legitimitat per explotar aquest tipus de recursos. Amb internet la pornografia ha deixat d’estar vinculada a l’ underground per convertir-se en una cosa casolana. Abans la figura del voyeur era clandestina. Ara tothom és un voyeur en potència. Com que sabem que hi ha impunitat, no tenim problemes a veure aquell vídeo filtrat sense el permís dels seus protagonistes. I ni ens plantegem la legitimitat del nostre acte.

El personatge que encarna Sasha Grey es troba en situacions que ella, com a antiga estrella del porno, podria haver viscut a la realitat.

Sasha Grey ens explicava històries esgarrifoses sobre assetjadors. I sobre com la policia li deia que la solució era que ella deixés el porno! “Perdoni, que el crim no l’he comès jo”, els contestava. La veritat és que era l’actriu adient per al personatge, i vam voler aprofitar el que significava la seva trajectòria anterior però sense caure en el mal gust de tants comentaris que veus per internet.

I què us passa als directors espanyols amb Elijah Wood? Ha treballat amb Álex de la Iglesia, Eugenio Mira, ara amb tu...

Això l’hi hauries de preguntar a ell! És un actor sobrenatural que ha complert la fantasia de tothom: aconseguir la fama i després dedicar-se a fer el que li vingui de gust. Ha fundat una petita productora, SpectreVision, amb la qual apadrina films de terror molt personals, sense pensar amb la mentalitat de Hollywood.

La pel·lícula arrenca al Fantastic Fest d’Austin. ¿Era la teva manera d’homenatjar aquest tipus de cinema?

Es la meva manera de retre tribut a un festival i a un grup de gent que em va rescatar en un moment que jo no tenia clar si podria ser director. D’altra banda, la meva generació està molt vinculada al cinema nord-americà. Vam sentir la urgència de trobar un model allunyat per projectar-nos-hi. Crec que les noves generacions ja no tenen el que jo qualifico com a “por al gotelé ”. Roden amb la llibertat de no sentir la pressió de fer un cinema escapista tot emulant l’estil de Hollywood.

I com et trobes en un país on cada cop ho posen més difícil per rodar?

El que em fa tirar endavant és la pel·lícula següent. Si el guió m’apassiona, no veuria com un pas enrere rodar en castellà, a Malasaña, i amb un parell de veïns.