Moonlight

111 MIN. Estats Units (2016)

Moonlight

Direcció: Barry Jenkins

Guió: Barry Jenkins

Amb: Trevante Rhodes, André Holland, Janelle Monáe, Ashton Sanders, Jharrel Jerome, Naomie Harris i Mahershala Alis

CRÍTICA DE CINEMA
EULÀLIA IGLESIAS

Moonlight

Cuirassa de silenci protector

Entre els molts mèrits de la sèrie The wire hi ha que presenta un personatge com Omar Little. Aquest delinqüent amb un codi moral propi a qui donava vida Michael K. Williams va suposar una ruptura en l’imaginari del gangsta com a encarnació màxima d’una certa idea de masculinitat en la cultura afroamericana. L’Omar no tan sols controlava el tràfic il·legal de la zona, també era gai i els diumenges acompanyava l’àvia a missa. El Chiron, el protagonista de Moonlight, viu de manera més traumàtica el fet que la seva sexualitat no encaixi en les dinàmiques dels marrecs del seu barri, un dels més marginals de Miami. En el seu segon llargmetratge, Barry Jenkins adapta una obra de teatre de Tarell Alvin McCraney, un retrat en tres temps sobre el procés de maduresa d’aquest noi que reprimeix els seus sentiments tot amagant-los rere una cuirassa de silenci protector.

Lluny de recórrer al típic drama realista sobre la discriminació sexual, Barry Jenkins elabora una aproximació més personal, tan propera al cinema independent nord-americà com a la poètica de directors com Wong Kar-wai. A Moonlight, les escenes de violència cap al protagonista es compensen amb seqüències en què preval l’afecte. La pel·lícula transmet com una ànima fràgil i vulnerable s’aferra amb tota la seva força als petits moments d’estimació, cura i amor que li dispensen. De la mateixa manera que esquiva els excessos dramàtics, el film tampoc subratlla els moments més feliços, d’acord amb la introversió que caracteritza el protagonista. Jenkins atorga un pes específic a les el·lipsis temporals: l’evolució del protagonista està estructurada en tres segments protagonitzats cadascun per actors d’edat diferent. Una dels moments culminants del film és el retrobament de dos personatges en un restaurant, en una conversa sobre la qual pesa més un instant de felicitat comuna que deu anys de separació.

Efecte rebot

L’entusiasme amb què la premsa nord-americana ha acollit Moonlight pot provocar un cert efecte rebot en l’espectador que acudeixi al cinema tot esperant trobar-se una genialitat que trenca esquemes. L’agenda periodística als Estats Units marca que aquest any toca reivindicar una pel·lícula afroamericana i, després que la favorita per a aquest paper, El nacimiento de una nación de Nathan Parker, quedés fora de joc per un escàndol, la cinefília s’ha abocat a exaltar Moonlight. Al film li queda gran el rol d’obra mestra de l’any, i malgrat distanciar-se dels imaginaris tradicionals de la masculinitat afroamericana i abordar el tema des d’una extrema sensibilitat, les seves aportacions tampoc resulten tan sorprenents.