Monuments men

L’embruix del somriure de George Clooney gairebé havia aconseguit que tothom passés per alt que no és un director infal·lible i que, tot i Els idus de març, Bona nit i bona sort i Confessions d’una ment perillosa, en el seu currículum també hi figura una comèdia romàntica estrepitosament fallida, Ella és el partit. Doncs bé, amb Monuments men es confirma que el talent de Clooney com a director carbura millor en la complexitat dramàtica que en la lleugeresa. I això que la història real dels especialistes d’arts reclutats per l’exèrcit nord-americà durant la Segona Guerra Mundial per evitar l’holocaust artístic dels nazis té ganxo de sobres. Però Clooney fracassa en tots els fronts: en el polític perquè fa una lectura simplista i patriotera de la història i en el cinematogràfic perquè el seu classicisme formal sembla a mig cuinar: els personatges no tenen pes dramàtic ni química entre ells, els clímaxs passen sense pena ni glòria i la narració és plana i rutinària. Clooney faria bé de deixar de citar Els dotze del patíbul i Els herois de Kelly com a inspiració, perquè la comparació fa mal.