El quart llargmetratge de Jodie Foster és un bon exemple de les contradiccions i limitacions del Hollywood progressista a l’hora d’afrontar temes de gran abast com la crisi econòmica. La cineasta du a terme un thriller que combina l’atractiu de comptar amb grans estrelles com George Clooney i Julia Roberts amb un rerefons social al voltant de les víctimes anònimes del món financer.
Com pot la borsa perdre milions de dòlars d’un dia per l’altre? Aquesta pregunta turmenta el Kyle (Jack O’Connell), un jove carter que ha vist desaparèixer el seu patrimoni després d’invertir-lo en un fons tot seguint els consells d’un guru televisiu, Lee Gates (Clooney). Desesperat, el Kyle segresta, en ple directe, aquest presentador estrella de l’ info show que porta el nom de la pel·lícula. Patty Fenn (Roberts), la realitzadora del programa, intenta mantenir la calma i esbrinar què s’amaga darrere el crac d’aquell fons mentre s’assegura que l’espectacle televisiu continuï. El show no pot parar.
La tensió de la pel·lícula resideix a descobrir qui és el responsable de la ruïna del Kyle en el temps a contrarellotge d’un directe i sense sortir, fins al tram final, del plató. Foster redueix una crisi estructural a un problema puntual que acaba tenint un culpable molt localitzat, alhora que intenta articular una crítica al paper dels mitjans de comunicació en la crisi a partir de l’existència d’aquests formats que han convertit l’entreteniment en una arma de desinformació global.
Mesures desesperades
La directora injecta al film un to humanista d’aires caprians per defensar aquests ciutadans corrents als quals la crisi empeny a prendre mesures desesperades. Malgrat la simpatia que es genera cap al Kyle, aquest home anònim i els seus problemes queden en segon pla perquè el protagonisme principal l’acaparen les estrelles de l’entreteniment davant i darrere de la càmera. Els personatges de Clooney i Roberts són els únics herois de Money monster. Ells prenen la iniciativa, solucionen els problemes dels pobres i es reserven el triomf final, de manera que Foster desactiva la possibilitat d’una autocrítica realment punyent a la indústria audiovisual i la seva connivència amb els poders econòmics. Tèbia, amable i amb un lleuger toc feminista (les dones a l’ombra són les que solucionen els cacaus que provoquen els homes públics), la pel·lícula resulta força eficaç en el pla de l’entreteniment. Per la qual cosa acaba caient en el que a priori denunciava: utilitzar la crisi per oferir una distracció audiovisual als espectadors.
