CINEMA
Cultura 18/07/2014

Micos en peu de guerra

‘El amanecer del planeta de los simios’ continua l’enfrontament entre simis i humans

Xavi Serra
4 min

Els micos tornen a ser els amos de la cartellera. Enmig d’un panorama estiuenc pansit, amb estrenes oblidables i taquilles escarransides -el cap de setmana passat es va fer la segona recaptació més baixa de la història-, El amanecer del planeta de los simios arriba amb l’objectiu d’esvalotar una mica el galliner cinematogràfic. La pel·lícula continua la refundació engegada fa tres estius per L’origen del planeta dels simis, que proposava una nova versió actualitzada de la saga de ciència-ficció que el 1968 va encetar la mítica El planeta dels simis. A la primera part es mostrava l’evolució d’un ximpanzé infectat per una droga que augmentava la seva capacitat intel·lectual, el Cèsar, que després de ser engabiat i utilitzat com a conillet d’Índies d’uns experiments acaba girant l’esquena als humans i liderant una revolta simiesca. En paral·lel, un virus mortal començava a fer estralls en una població humana que acabaria delmada en un 90%.

Tot i ser un blockbuster fosc i atípic, més preocupat per dilemes morals com els límits ètics de la recerca científica que per l’acció pura i dura, la pel·lícula va ser un èxit inesperat de 352 milions d’euros que van aplanar el camí per a la seqüela. El amanecer del planeta de los simios se situa 10 anys en el futur respecte a la primera part. El Cèsar té dona i fill i viu feliç al bosc, en una pacífica colònia de simis intel·ligents que es veu amenaçada per la irrupció d’un grup de supervivents humans liderat per un exarquitecte. És l’espurna que farà esclatar la guerra entre les dues races de primats: els simis i els humans.

Però El amanecer del planeta de los simios no ho ha tingut fàcil per veure la llum. El director previst, Rupert Wyatt, que ja havia dirigit L’origen del planeta dels simis, va acabar renunciant davant les exigències de l’estudi, que va fixar la data d’estrena abans i tot de tenir el guió acabat. El substitut va ser Matt Reeves, un fan de la saga original que en el seu currículum té el remake americà del drama vampíric suec Deixa’m entrar i l’apocalipsi enregistrat amb vídeo domèstic de Cloverfield (Monstruós). Reeves es va adaptar a les demandes de Hollywood i va reescriure el guió de Wyatt per fer-se càrrec de la pel·lícula en temps rècord, rebaixant el to apocalíptic del relat per centrar-se en els aspectes relatius al naixement d’una nova civilització simiesca.

El nou director va girar full respecte a la primera part i no va comptar amb James Franco, que a L’origen del planeta dels simis era el científic idealista que guia els primers passos del Cèsar. Per a El amanecer del planeta de los simios, Reeves va fitxar Keri Russell -a qui ja coneixia dels temps en què ell i J.J. Abrams van crear la sèrie Felicity - i Jason Clarke, que són l’exarquitecte i la seva dona, i un Gary Oldman en la pell de l’iracund líder dels supervivents humans, Dreyfuss. Però els veritables protagonistes -els únics durant els primers 20 minuts del film- són els simis, que en aquesta segona entrega ja dominen el llenguatge de signes, munten a cavall i fan servir armes de foc. Charlton Heston n’estaria ben orgullós.

Si el primer film de la nova saga era una reescriptura de la quarta part de la franquícia original -La rebel·lió dels simis (1972), en què un ximpanzé intel·ligent provinent del futur comandava una revolta contra els humans-, El amanecer del planeta de los simios presenta paral·lelismes amb el cinquè i últim capítol de la sèrie original, La conquesta del planeta dels simis (1973), en què un Cèsar casat i amb un fill gestiona la tensió entre simis i humans en una societat postapocalíptica. Reeves sembla menys interessat a homenatjar la saga original que a portar la nova per camins interessants. L’objectiu continua sent estirar el fil fins a arribar -en futures entregues- al punt en què un astronauta aterra en un planeta Terra on els simis són l’espècie dominant, és a dir, a l’argument del fundacional El planeta dels simis, que va protagonitzar Heston el 1968, però Reeves ha deixat ben clar que el que li interessa no és el final de la història, sinó com s’hi arriba.

Un dels problemes de la franquícia original va ser que en cada nova entrega el pressupost s’aprimava i això va portar les seqüeles a la factura de sèrie B i va condemnar la saga cinematogràfica a l’extinció. Els nous responsables de la franquícia n’han pres nota i s’han afanyat a duplicar el pressupost de la segona part de la nova saga. Els diners, esclar, s’han invertit a modernitzar la tècnica del motion capture, amb què Andy Serkis torna a donar vida al ximpanzé Cèsar. Per capturar la seva interpretació i la d’una dotzena d’actors i especialistes, 80 càmeres apunten des de tots els angles imaginables i enregistren els moviments a través dels sensors d’uns vestits especials. I, en paral·lel, una càmera que Serkis porta enganxada al cap detecta les seves expressions facials i les transforma en els gestos dels simis digitals. El resultat, ara en 3D, continua i millora l’efecte aconseguit en la primera part.

Fa tres anys la caracterització de Serkis va donar peu a elogis encesos que van reclamar una nominació a l’Oscar per a l’actor. El debat estava servit: ¿es pot considerar que una imatge digital tractada per centenars d’animadors és el producte d’una interpretació? Així ho ha defensat sempre Serkis, que, després d’encarnar Gollum, Cèsar i el King Kong de Peter Jackson, s’ha convertit en l’abanderat oficial de la tecnologia. Està per veure si l’Acadèmia nominarà Serkins algun dia, però sembla clar que, de moment, la nova saga simiesca té corda per a molts anys.

stats