Micah P. Hinson: “Durant molt de temps la gent es pensava que ho sabia tot de mi”

Celebres el desè aniversari de Micah P. Hinson & the Gospel of Progress

El veig com el meu primer intent de fer una col·lecció de cançons per al públic i en un segell de veritat. Va ser un somni. M’ha agradat poder-lo remesclar i remasteritzar, perquè sempre m’havia semblat que alguna cosa havia quedat fora de la gravació. Sonava més com un cantant en una gran banda que com un cantautor acompanyat per una gran banda.

¿Et va canviar la vida que et portessin a Londres a gravar-lo? ¿Encara series músic si això no hagués passat?

Sí, em va canviar la vida. No les cançons, sinó l’oportunitat que em van donar. Al principi no pensava en el disc com l’inici d’una carrera que em duria a veure la seva reedició 10 anys més tard. Em pensava que seria el meu únic disc. Quan em van trucar no sabia cap on anava, però sí, suposo que seguiria sent músic encara que no tingués contracte. Ho porto a la sang.

En aquell moment eres molt jove i la premsa es va centrar en aspectes sòrdids de la teva vida (presó, drogues, indigència...). Com et vas sentir?

No sé què volien, la meva ànima? Potser només volien una història que acompanyés el disc, i no els culpo, suposo. Òbviament, només es fixaven en els aspectes negatius de la meva vida de llavors i d’abans, i moltes coses estaven basades en una farsa absoluta.

Com quines?

Els meus pares no eren manipuladors de serps. No eren fonamentalistes cristians ni res del que van dir d’ells. Estic segur que llegir aquestes coses va ferir els seus sentiments. Però, esclar, tot allò sonava millor que dir simplement que eren uns pares meravellosos que tenien una ferma creença en el Déu cristià i en Jesucrist i que volien estendre aquesta fe als seus fills de manera pacífica. No vaig viure, ni de bon tros, dia rere dia borratxo i col·locat, buscant assaltar la botiga de la cantonada amb la meva pistola del calibre 22. Sí, hi va haver èpoques plenes de bogeria, dolor i tortura, però només és una part de la història. Per a la premsa n’hi havia una de millor: la del fora de la llei.

¿Diries que has tendit a mantenir certa ambigüitat sobre el tema?

Tot i que només un percentatge del que es va dir era veritat, no deixaré que ningú sàpiga què és veritat i què és pura farsa. Em sembla més interessant. Ara, després de tot el que s’ha dit i fet, disfruto veient què sap i què no sap la gent sobre mi, ja que durant molt de temps es pensaven que em tenien acorralat i que ho sabien tot de mi.

Micah P. Hinson and The Gospel of Progress, The Opera Circuit, The Red Empire, The Pioneer Saboteurs, Micah P. Hinson and The Gospel of ProgressThe Opera CircuitThe Red EmpireThe Pioneer SaboteursThe Junior Arts Collective

Quan era adolescent ja m’inventava aquests noms. Em vaig adonar que ningú s’havia dedicat a anar canviant el nom del grup en comptes de posar un títol diferent a cada disc. Vaig pensar que era estrany que ningú del món del rock’n’roll ho hagués fet, de manera que em vaig quedar amb la idea. Sempre he fet així la meva música i per ara no em veig canviant la manera de fer-ho.

Fa temps que tens un dolor crònic a l’esquena i t’has de medicar durant les actuacions. ¿Ha millorat d’alguna manera?

El dolor no se n’ha anat ni crec que se’n vagi. És crònic i això no s’acaba mai. Simplement miro de fer tot el que puc dintre de les meves possibilitats. M’agradaria trobar-me millor, seria genial, però no crec que passi. M’imagino que el dolor i jo haurem de conviure com a grans enemics durant la resta de la vida. No té sentit lluitar contra una cosa tan forta. Suposo que molts lectors es deuen sentir igual i els acompanyo des del fons del cor. El dolor crònic és una cosa terrible. |

Guitar BCN: Micah P. Hinson Bikini (Barcelona). Diumenge 17. 20 h. 22 €. Amb Ashley B. Hinson (teclats i bateria), Justin Cope (baix i teclats), James Honey, (guitarra), Jaime Romaine (cello)