Mi vida ahora

Un futur apocalíptic, un idil·li prohibit i un relat d’iniciació: hem vist aquesta fórmula en un bon nombre de pel·lícules per al jovent d’ençà que van passar a millor vida Crepuscle i Harry Potter, i encara que els resultats de moltes potser no compleixen les expectatives, caldria no passar per alt el pessimista avenir que esbossen. Mi vida ahora tampoc s’allunya d’aquest paradigma i situa la narració distòpica en un escenari bucòlic on una noia neuròtica haurà de fer front a l’esclat de la Tercera Guerra Mundial tot i que en comptes de voler salvar el món, com a Els jocs de la fam, la seva missió serà tornar a casa amb el xicot que estima. En aquest sentit, sembla que no ha sigut senzill per al director Kevin Macdonald barallar-se amb els diferents estats d’ànim de l’obra, perquè tan aviat el film enlluerna pel seu preciosisme com s’atreveix amb trams propis del cinema de terror. Massa inversemblant en alguns moments, massa madura en altres, Mi vida ahora no encerta a transmetre l’emoció teen que, per exemple, la seva banda sonora, de Jon Hopkins, sí que aconsegueix.