CINEMA
PAULA ARANTZAZU RUIZ

Mentides de la història

Georg Maas ens parla de ‘Dos vidas’, un film sobre una societat trencada pel passat nazi i la Guerra Freda

Els Lebensborn van ser els orfenats del Tercer Reich on es van portar els nens fruit de la unió de dones noruegues i oficials nazis. A Dos vidas el director alemany Georg Maas parteix d’aquest episodi de la història per fer un thriller d’espies i de secrets ocults que reflexiona sobre la fratricida lluita d’una societat trencada i dividida pel mur de la Guerra Freda.

La pel·lícula es basa primer en una recerca periodística sorgida dels arxius de la Stasi que van veure la llum gràcies a la labor de l’actual president d’Alemanya, Joachim Gauck. La investigació va servir de premissa per a una novel·la de l’escriptora alemanya Hannelore Hippe, un llibre que, estranyament, no s’ha publicat. “El meu productor va conèixer l’autora del llibre en una festa i ella li va explicar la novel·la que estava escrivint. De seguida em va trucar per explicar-me la trama i em vaig quedar corprès amb aquesta història. Més tard vaig conèixer la Hannelore i vam treballar en l’adaptació del seu llibre al cinema. Malauradament, la novel·la encara no s’ha publicat i no ho entenc, perquè ella ja ha publicat cinc obres”, explica Maas.

¿Pot ser que encara hi hagi tabús a Alemanya en relació a aquest tema? “A la societat alemanya no hi ha tabús sobre el passat nazi ni sobre el de la Stasi -explica Maas-, però sí que és cert que hi ha molta gent que no vol tornar a sentir-ne a parlar, fins que, com ara, es posa sobre la taula d’una manera tan rotunda. És una pena que històries tan emocionants com la de Dos vidas sempre estiguin vinculades a un passat polític atroç”, reflexiona el director sobre la controvertida trama de la pel·lícula.

“Sí que crec -continua- que parlar sobre els secrets de la Segona Guerra Mundial és un tabú a Noruega, pel maltractament que van patir les dones d’aquest país que es van enamorar i van tenir fills amb oficials nazis. Les autoritats van considerar que aquests nadons no haurien d’haver nascut i els van internar en orfenats i manicomis, perquè es creia que eren fruit de la bogeria de les seves mares, ja que pel fet d’haver-se ficat al llit amb l’enemic se’ls va acusar d’alienades”. “Tenia por que a Noruega no comprenguessin que un director alemany s’atrevís a fer una pel·lícula sobre el tema. Per sort no va succeir així; la rebuda va ser molt positiva”, diu Maas.

Dos vidas és una llargmetratge que recorda moltes dones, víctimes i executores, marcades per l’enfrontament d’interessos polítics i econòmics de les dues Alemanyes i dels anys de la Guerra Freda. La seva protagonista, la Katrina (Juliane Köhler), és una afectuosa mare de família amb un passat ocult i en perill quan comença a caure el Teló d’Acer. Un terrible secret afectarà tràgicament la relació amb la seva progenitora (Liv Ullmann). “Una de les coses que més m’agrada de Dos vidas és que els principalspersonatges són femenins: tens la Katrina, tens la seva mare, tens la filla i la néta. La majoria de llargmetratges d’espies obvien el paper de les dones, i de fet en la història original el protagonista era un home, però vam decidir transformar-ho per donar-hi més entitat dramàtica”, diu el director.

El pes dramàtic de la pel·lícula recau, sobretot, en el treball de les seves dues actrius principals: Köhler i Ullman. “Vaig conèixer la Juliane en un workshop per a cineastes que durava una setmana, i durant aquests dies vaig veure-la interpretar fins a 10 papers diferents. Quan vam començar la preproducció del film, gairebé 10 anys més tard, ho tenia molt clar, i vam tornar a trobar-nos per desenvolupar el seu personatge. Va ser molt curiós veure les diferents emocions que li provocava la Katrina: ira, compassió, tristesa. És un paper molt difícil, perquè havia de fer creïble la doble vida que ha portat la Katrina i fer versemblant tot el que sent”, assenyala Maas sobre Köhler.

Quan parla de Liv Ullman, Maas confessa que la musa de Bergman els “va inspirar”. El director explica que desconeixia que Ullman era noruega (“Sempre havia pensat que era sueca”, reconeix), i que va costar convèncer-la perquè acceptés el paper de l’Asa. “En el guió original el seu personatge és molt més gran i ella no volia interpretar una dona tan vella. Així que vam reescriure el text i vam situar la història en el passat, just quan va caure el Mur, perquè així la Liv podia interpretar una dona de la seva edat”. ¿Aquesta és, doncs, la raó per la qual Dos vidas té lloc quan cau el Mur de Berlín? “Sí, és la principal raó per la qual la pel·lícula passa el 1989 -diu Maas-. Després ens vam adonar que era moltíssim més interessant situar-la en aquesta època, així que d’alguna manera tot és gràcies a la Liv.”