Marvel, de la vinyeta a la pantalla

Després de les estratosfèriques xifres de taquilla d'Els venjadors -una pel·lícula que va aconseguir la proesa de posar d'acord la crítica, els fans dels còmics i l'espectador que no distingeix entre Superman i Superlópez-, la indústria espera amb candeletes l'arribada d' Iron Man 3 , que avui aterra a la cartellera. Els superherois de Marvel són el nou Sant Grial de la indústria cinematogràfica, i són tan capaços de rebentar taquilles com de rehabilitar la carrera d'una ovella esgarriada de Hollywood com Robert Downey Jr.

Però no sempre va ser així. En el passat, els herois de Marvel havien tingut les portes de Hollywood tancades. L'editorial va viure el seu moment de glòria durant la dècada dels 60 -el que es coneix com l'edat de plata dels superherois-, quan Stan Lee i Jack Kirby van revitalitzar el gènere, caigut en desgràcia després de la Segona Guerra Mundial, i van crear una mitologia moderna que va traspassar l'àmbit del còmic per instal·lar-se en la cultura popular. Però mentre l'editorial rival, D.C., aconseguia col·locar Batman en una sèrie d'acció real al prime time televisiu, els personatges de Marvel només apareixien en sèries animades destinades al públic infantil de dissabte al matí.

HOWARD, PIONER AMB ENCANT

A partir dels 70, Stan Lee es va convertir en l'ambaixador de Marvel a Hollywood, abandonant els còmics per concentrar-se en el cinema, però no va aconseguir tirar endavant el film de Silver Surfer amb Dennis Wilson de protagonista. Novament, D.C. superava Marvel amb l'èxit de Superman (1976), mentre Marvel es conformava amb les engrunes televisives de les sèries sobre Spiderman i Hulk, amb efectes especials de pa sucat amb oli i uns guions que es passaven pel forro la idiosincràsia dels personatges.

El 1986 arribava el primer film com Déu mana d'un personatge Marvel: Howard, un nou heroi . El Howard no era ni tan sols un superheroi, sinó un estrambòtic ànec antropomorf creat per Steve Gerber. Com el personatge, el film era una rara avis en el context del cinema juvenil dels 80, però tenia el seu encant. Tot i estar produït per George Lucas, es va endur una bona patacada a la taquilla.

En anys posteriors, els únics herois Marvel que van arribar a la pantalla van ser el Castigador (The Punisher ), un expolicia sense escrúpols i armat fins a les dents -l'heroi perfecte de l'època de Reagan-, i dos dels tòtems de la casa, el Capità Amèrica i els Quatre Fantàstics, però en films produïts tan a cuita-corrents per Roger Corman que Marvel fins i tot va pagar un milió de dòlars perquè el dels Quatre Fantàstics no veiés mai la llum.

'BLADE', PUNT D'INFLEXIÓ

La comparació entre Marvel i D.C. continuava sent sagnant. Mentre Tim Burton feia oblidar el Batman camp dels 60 amb una nova i popular versió al cinema, James Cameron s'enredava en les xarxes de Spiderman per culpa d'un conflicte legal sobre els drets del personatge, venuts a tres estudis diferents pel mític productor Menahem Golam, i Stan Lee es desesperava quan un projecte sobre l'Home Formiga passava de mà en mà fins a convertir-se en Estimada, he encongit els nens . Marvel fins i tot va posar anuncis a Variety oferint els personatges, però Hollywood encara no se'n refiava.

El punt d'inflexió d'aquesta història va arribar de la mà del personatge més inesperat: Blade, un caçador de vampirs que apareixia a les pàgines del Tomb of Dracula , un dels pocs còmics de terror del catàleg de Marvel. Pensat com un vehicle per al lluïment de Wesley Snipes, el film va recaptar 70 milions de dòlars i va canviar l'actitud de Hollywood respecte a Marvel.

EL SOMNI DE STAN LEE

Amb el negoci del còmic ensorrat després de l'especulació desorbitada de principis dels 90, l'empresa va posar totes les energies en la venda dels drets cinematogràfics i l'estratègia va donar fruit: l'any 2000, X-Men rebentava la taquilla i demostrava que el somni de Stan Lee era possible gràcies a l'evolució dels efectes digitals i la presència d'un bon director com Bryan Singer. Dos anys després, l' Spiderman de Sam Raimi suposava la confirmació: un nou cinema de superherois era possible. Amb les dues franquícies en marxa, es van succeir sense descans adaptacions d'altres personatges: Hulk , Daredevil , Els Quatre Fantàstics , Elektra , El Motorista Fantasma, un altre The Punisher ... Amb la possible excepció del Hulk d'Ang Lee, aquest reguitzell de films de directors sense ànima no va fer justícia al còctel d'humor, dramatisme i espectacle pop que és l'essència de Marvel.

PRESENT I FUTUR

El 2005 tot canvia: Marvel obté d'un fons d'inversió 525 milions de dòlars per produir les seves pel·lícules i comença a adaptar els personatges claus d' Els Venjadors , el supergrup clàssic de la casa: Iron Man, Hulk, Thor i el Capità Amèrica. En comptes d'anar per lliure, les històries transcorren en un univers comú, traslladant al cinema la intertextualitat de Marvel. L'estratègia culmina a Els Venjadors , crossover definitiu i apoteosi de l'escapisme superheroic.

Amb Iron Man 3 , el braç cinematogràfic de Marvel arrenca el que s'ha anomenat la Fase 2: un nou arc argumental que prosseguirà en nous films del Capità Amèrica, Thor i en el debut del nou supergrup Els Guardians de la Galàxia, i que culminarà en Els venjadors 2 . I això sense esmentar que Fox prepara un nou film dels X-Men dirigit per Bryan Singer, un The wolverine rodat al Japó per James Mangold i la nova franquícia ja en marxa de Spiderman. Almenys al cinema, Marvel té corda per a anys.