Martin Amis, crònica d’una videoaddicció

Malpaso ha editat recentment un assaig sobre els primers videojocs escrit en l’època daurada de les recreatives per una ploma il·lustre de les lletres angleses. Martin Amis (Oxford, 1949) va publicar Invasion of the space invaders el 1982 i, tenint en compte l’absència de referències a l’obra a la web de l’escriptor i el fet que el seu biògraf tampoc no l’esmenta, sembla que l’autor de Diners i Camps de Londres no se’n sent orgullós. Amb tot, el caràcter singular i precursor de l’estudi i el fet que dugui anys descatalogat en anglès fan destacable la seva aparició en llengua castellana.

A La invasión de los marcianitos Amis narra l’aparició a finals dels anys 70 d’uns ginys que van apoderar-se de locals i ments de joves i adults de mig món. Sempre irònic, es confessa enganxat a les maquinetes i reconeix el preu desorbitat que ha pagat per la seva dèria, tot i que esgrimeix la seva curiositat d’investigador que necessita documentar-se com a coartada.

El llibre recull l’alba de les primeres companyies desenvolupadores i fabricants de recreatives i dóna fe de l’impacte de la fal·lera pels videojocs arreu del planeta, on causa multitud d’episodis curiosos. Des de la interdicció local del joc electrònic fins a robatoris de bancs fets per menors d’edat a la recerca de xavalla, passant per casos de prostitució infantil per l’equivalent a “deu partides de marcianets” o picabaralles polítiques a la Cambra dels Comuns entre un parlamentari laborista detractor dels defensors siderals i un tory videoaddicte.

La selecció que l’autor ressenya -tòtems dels 8 bits com Pac-Man, Space invaders o Asteroids - conté les recomanacions d’un tafur foguejat en mil batalles contra hordes extraterrestres: ofereix consells per bregar amb els successius embats d’invasors i preparar-se per a cada nova escomesa i dissecciona com un rellotger el game design de cada peça, fins i tot el seu codi. També es permet la crítica desacomplexada -de vegades escatològica- de noms de culte que molts amants de l’arqueologia de l’entreteniment digital mantenen sobre un pedestal, com és el cas de Frogger i fins i tot de Donkey Kong.

Els videojocs domèstics, llavors tan inferiors al que s’oferia als salons recreatius, queden mal parats, per la distància tècnica respecte de les escurabutxaques. Però Amis ja pronosticava que un dia protegiríem dignament la Terra en una pantalla situada davant del llit. Destaquen en l’edició espanyola la cura en l’adaptació de l’argot trífid en la traducció de Ramón de España i el magnífic pròleg de l’editor, José Antonio Millán -molt millor que el que va redactar originalment Steven Spielberg, també traduït al llibre.

La recepta es veu mancada de coherència per la seva heterogeneïtat, ja que integra l’anecdotari d’un videojugador peculiar en un periple per sales recreatives de mig món, la seva anàlisi especialitzada i fins i tot el comentari a les línies de programació en llenguatge basic d’un parell de videojocs elementals. Però el valor de l’edició de La invasión de los marcianitos és, sobretot, la recuperació d’un text rellevant per la seva qualitat de precursor de la crítica especialitzada en videojocs i per la seva naturalesa de pràcticament desaparegut incunable. És, a més, un vehicle amè que sota una aparença trivial embolcalla un testimoni privilegiat que ens transporta a una època llunyana de grans congregacions en passadissos de neó, botonets i tubs catòdics.