Marlene Frontera: “But first, ART”

Neboda d’un pintor, néta d’un artista i filla d’una historiadora de l’art. El seu, però, és un ADN molt propi. Visceral, intuïtiu. Contemporani. ATÍPIC. A ella la mou la personalitat i el talent. I l’objectiu de la seva obra és SEMPRE commoure; sacsejar. Sorprendre’s a ella mateixa; superar-se i tornar a començar. Les idees li vénen dels somnis, dels logos, dels aparadors, de les coses retro, de les fotografies. D’observar-ho TOT i de no donar res per fet. L’art li va arribar abans que els nòvios, la tècnica abans que l’estil i la felicitat de la mà de l’estabilitat. Altres curiositats? No és rica però té obres que no vendria ni per tot l’or del món; l’art és la seva vida però no hi ha cap pintura que li faci perdre la son; i li agraden els reptes però no el d’aixecar-se a les 8 del matí. Conclusió? Primer el llit, després la pintura i ‒en tercer terme‒ tota la resta >> Coses intranscendents a part = ‟But first, ART”.

‘It’s nice when it moves’

Quin és l’objectiu de la teva obra? M’encanta quan commou. Què et mou a tu? La personalitat i el talent. Què és una emoció? Un sentiment. Què sents quan veus la teva feina? Depèn. Sento felicitat quan veig que el sentiment d’una experiència viscuda s’ha vist estesa pel dibuix. I què ha de passar perquè no t’agradi? Quan reconec una intencionalitat massa òbvia; quan veig que he intentat forçar alguna cosa.

‘But first, art’

Què va arribar primer: els nòvios o l’art? L’art. L’amor o el sexe? L’amor. Els diners o el reconeixement? La feina. L’estil o la tècnica? La tècnica. La felicitat o la comoditat? Totes dues coses al mateix temps. Qui t’ha influenciat més a l’hora de triar la carrera? El meu oncle, que és pintor; el meu avi, que era artista; i la meva mare, que quan jo era petita treballava al Museu d’Art de Ponce. I pel que fa a la feina? D’on et vénen les idees? Dels somnis, de l’art, de diferents artistes, dels logos, dels aparadors, de les fotos, de les coses retro i de la vida familiar.

‘It's like owning a star’

Tens alguna obra que no vendries ni per tot l’or del món? Sí. ¿I si poguessis comprar qualsevol obra d’art, quina seria? L’‘Escola d’Atenes’, de Rafael. Seria com tenir una estrella. Com és el teu procés creatiu? Començo dibuixant sense tenir idees concretes prèvies –és la manera de poder sorprendre’m a mi mateixa!

‘I kind of observed a lot’

Quina és la millor part de la teva feina? Quan començo a definir l’escena. És la sensació de trobar un espai on –en certa manera– he estat presa però no puc ubicar. Com has après més? Observant. Sóc la gran d’una família enorme: la meva mare té 6 germans, el meu pare 4, i jo tinc 17 cosins de primer grau. Quan passa això, tens molta gent al voltant parlant. I això fa que tinguis més tendència a observar-ho tot. O almenys això és el que a mi m’ha passat. I és la meva millor inspiració.

‘Do you buy art?’

Has estat mai a punt de morir? No. T’agrada el risc? A l’art, sempre. El luxe? No, em fa estar massa conscient. Però potser tinc un problema amb els llocs i les coses molt netes. La rutina? Sí. Els reptes? També. Quin ha sigut l’últim? Anar a treballar a les 8. Però precisament aquest és un repte que no m’agrada. Hi ha alguna obra que no et deixi dormir? Cap. Com seria la vida sense art? Res tindria sentit. L’art imita la vida? En certa manera. Pregunta’m alguna cosa: Compres art? I ara a tu: ¿Tornaré a viure a Espanya alguna vegada?