Mandarinas

Ambientada al cor del conflicte que va enfrontar georgians i txetxens a inicis dels anys 90, Mandarinas es presenta com una elegant peça de cambra que condemna l’absurd de la guerra. Un clam antibel·licista que parteix d’una equació impossible -dos soldats ferits de bàndols rivals han de conviure sota un mateix sostre- que només es pot resoldre des de l’ humanisme més profund. Barbàrie i raó es miren a la cara en aquest film que recorda la bosniana En tierra de nadie, guanyadora de l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa l’any 2001, un premi al quual també va optar Mandarinas el 2014. Hi ha, però, alguna cosa un pèl massa calculada al film del georgià Zaza Urushadze. El desig de transmetre el seu missatge sense ambigüitats fa que el relat avanci de manera arítmica: el to elegíac i l’atmosfera fatalista es construeixen a foc lent, però les conclusions arriben de manera precipitada. Llums i ombres d’un cinema social que es fa fort en el seu vessant didàctic, mentre que renuncia a buscar un qüestionament profund, incòmode, de la tràgica realitat representada. |