Magic Mike XXL

Quina pel·lícula tan estranya. És la seqüela d’un film més aviat descafeïnat de Steven Soderbergh -aquí productor- que no s’assembla gaire al seu antecessor. Transita per un terreny a mig camí de la tragicomèdia social i aquells films anomenats exploit, genuïnament populars, desenfadats i picants, que tant es portaven als anys 70 i 80. Concebut a partir d’escenes, gairebé d’àries operístiques, narrades sense pressa, sustentades en diàlegs presumptament fútils però amb més profunditat de la que sembla. Juga la carta de l’ambigüitat tonal d’una manera prou interessant, ja que un no sap si és un disbarat sense fons ni vergonya o si per contra és un afinat relat sobre la buidor i l’existència abissal dels strippers. Té un interludi a mode d’opereta blackxplotation a Savannah (Geòrgia) que recorda quan Michael Mann decideix parar el temps de les seves pel·lícules per explicar-nos una suposada fotesa. Tot sembla pensat i executat en uns llimbs existencials molt estrambòtics, és un film sobre sexe sense ni una gota de sexe, un tractat sobre el descontentament. Un gos verd. |