Maggie

Déu n’hi do la segona joventut dels herois destralers del cinema d’acció dels 80. Deixant de banda la basta saga d’ Els mercenaris, Sylvester Stallone ha sabut reivindicar-se gràcies al crepuscle de Rocky, mentre que Jean-Claude Van Damme va tenir el seu cant del signe a la memorable JCVD. Ara li arriba el torn a Arnold Schwarzenegger, que amb el rostre adobat i el posat abatut construeix un emocionant himne a l’abnegació paterna. Una proesa actoral -si tenim en compte els precedents- que constitueix el punt àlgid d’un irregular drama familiar disfressat d’història de zombis. Com a rèquiem pseudoapocalíptic, Maggie evoca rutinàriament l’imaginari devastat de The road de John Hillcoat. Com a meditació sobre la tràgica certesa d’una mort prematura, el film peca d’un cert sentimentalisme i es queda lluny de la lírica Restless de Gus Van Sant. No obstant això, els delicats moments de complicitat entre pare i filla mantenen viva la poderosa onada de tendresa i fatalisme que dóna sentit a aquesta pel·lícula amb acabats de sèrie B. |