Madame Bovary

“Madame Bovary sóc jo”, va dir Gustave Flaubert sobre el seu personatge més famós, en el que és un dels grans exabruptes de la literatura. No estem tan segurs que el francès hagués pensat el mateix en veure la nova adaptació de la seva clàssica història sobre una jove adúltera en la França rural vuitcentista: el llargmetratge de Sophie Barthes amb Mia Wasikowska, el tercer sobre Bovary que s’estrena aquest any, és el més fidel al relat original i alhora el més amable amb la protagonista. Segurament massa per als seguidors puristes de l’autor emblema del realisme francès, però cal dir que ens trobem, com a mínim, davant d’un treball curiós per reflexionar sobre com el cinema interpreta una vegada rere l’altra els grans mites de la ficció.

Aquí Emma Bovary pren la forma d’una nena de somnis frustrats (els primers compassos del film, on es presenta el personatge en una sèrie de vinyetes preciosistes, quan encara estudia en un convent, deixen entreveure el to compassiu amb l’heroïna) que de mica en mica es transforma en una dona irresponsable, aïllada en la bombolla de l’ amour fou. No cal recalcar que Wasikowska, tan fràgil i tan sòbria, tan jove i tan madura, és l’actriu ideal per encarnar aquesta nova Emma, tot i que l’aproximació narrativa de Barthes no li fa gaire justícia. Amb total paral·lelisme amb les emocions de la protagonista, en la versió de la cineasta americana es troba a faltar una passió que ens convidi a fugir d’una rutina cinematogràfica que limita, i molt, el resultat final.