LA PORTADA
LAIA BELTRAN QUEROL

Louise Sansom: “La indiferència t’acaba convertint en opressor”

La cantant d’Anímic és una dona forta. Ha superat problemes de salut, lluita pels drets dels nens transgèneres i ha deixat enrere un buit emocional amb ‘Skin’, un dels grans discos d’aquest 2017

Louise Sansom   “La indiferència t’acaba convertint en opressor” / PERE TORDERA Zoom

REW

<<

Amb 13 anys, la Louise Sansom va anar a viure a València amb la seva mare i el seu germà petit. Deixava enrere Battersea, el barri de Londres on es va criar, els amics de l’adolescència i també les classes de ballet. “El meu somni era ser ballarina, fins i tot em van donar una beca per anar a París”, recorda. D’entrada, l’aventura valenciana no va ser gens fàcil. “El canvi va ser molt bèstia, nosaltres érem cockneys i de sobte estudiàvem en un col·legi privat. A més, per la feina de la parella de la meva mare, ens mudàvem contínuament. Cada any canviava d’institut, però vaig aprendre a adaptar-me a diferents entorns i això a la llarga m’ha anat molt bé”. Paraula de supervivent.

A Collbató hi va arribar a punt de fer 20 anys. I somriu quan recorda Ferran Palau, un amic del col·legi del seu germà. “Què tenien, ells, uns 14 anys?” Poc s’imaginava que aquell noi de posat tímid anys després faria una exposició de quadres i ella al·lucinaria. “Quan ens vam retrobar a la festa d’inauguració vam estar parlant tota la nit”, rememora. Allà va (re)néixer una amistat que va desembocar en una invitació informal: “Per què no vens un dia a veure com assagem?” Ferran Palau i Núria Monés començaven a donar forma a Anímic en un local d’Esparreguera. “El Ferran m’insistia que cantés o toqués alguna cosa. Jo li deia que estava boig!”, explica la Louise. Però va fer-li cas. I aquella llavor musical va agafar força, fins al punt que van llogar una casa amb la resta de membres del grup. Hi vivien cinc amics i també hi assajava Anímic.

PLAY

>

La relació de parella de la Louise i el Ferran va forjar-se en paral·lel a la trajectòria musical del grup. “Al primer concert d’Anímic ens vam fer el primer petó, era un dia de Sant Jordi, i ja portem 14 anys junts”, explica. Pel camí, cinc discos editats (des de Hau o Hïu fins a Skin ), molts concerts i dificultats vitals que tot el grup ha viscut com una gran família. “Ara ja estic bé de l’esquena. Soc molt d’aguantar el dolor i no m’agrada el victimisme, però després de l’operació vaig caure en una depressió, tot i sentir el suport de tanta gent”, confessa la Louise. D’aquell forat emocional en va sortir gràcies a Hannibal (2013), un disc que va tenir una gran acollida crítica. “Teníem moltes expectatives, però no es van traduir en concerts”. Després, el silenci. I tornar a la seva vida normal: treballar al departament de promo de B-Core, cuidar el seu fill i donar suport al Ferran en el seu disc en solitari.

“Un dia em va trucar la meva mare i em va dir: «Louise, t’estàs enfosquint. Has de tornar a fer música». I tenia tota la raó”. Aquesta conversa va ser el detonat de Skin (2017), el disc més Louise i també més electrònic de la trajectòria d’Anímic. “Amb el Ferran vam tenir les cançons llestes en una setmana. Jo sentia la necessitat de vomitar-ho tot, però aquesta vegada només volia cantar, ballar amb la veu, això és el que em fa sentir i expressar-me”. A Skin, un disc que els ha permès tocar als principals festivals del 2017, també hi ha molta intimitat. “Quan vam saber que el nostre fill era transgènere va ser una situació xocant, ens vam adonar que no controlem absolutament res de la vida. Però és una cosa natural que volem visibilitzar perquè com més es visibilitzi més es normalitzarà”.

FF

>>

En paral·lel a Anímic, la Louise i el Ferran acaben de parir la plataforma Hidden Track. “Molta gent em demana consells per fer un disc, per editar-lo, per fer la promo, per demanar subvencions, per fer calendaris de gires... Tota aquesta feina de consultoria s’ha convertit en una agència de serveis per a discogràfiques petites i per a gent que s’autoedita. Ja treballen amb nosaltres una dotzena de grups. Es com si els féssim vestits a mida”, exclama la Louise. D’altra banda, Hidden Tracks no ha pogut resistir la temptació de publicar discos. “És que seria un crim no fer-ho! Vam començar amb Nigrasum, ara hem tret Tiger Menja Zebra i al gener sortirà el nou de Nubla, un disc de versions superbonic”.

I Anímic, què passarà amb Anímic? “El que passa sempre: no posar-nos límits, funcionar sense pors i sense complexos, i tots sempre al 100%. Potser d’aquí deu anys farem pocs concerts però seguirem traient discos”, diu la Louise. “Per a nosaltres la música no ha sigut ni serà un negoci. Es impensable convertir la nostra passió en un negoci. No ho farem mai. Els seguidors d’Anímic són pocs però fidels, amb pensament crític i ment oberta. Per això fa ràbia quan veus companys de professió que no es pronuncien sobre la situació política actual. Tothom es lliure d’expressar-se o no, que consti, però a vegades notes que el silenci és per por a crear polèmiques. A la cançó Glass parlo d’això: la indiferència t’acaba convertint en opressor”.