Los hongos

¿És possible un cinema social, amb elements de denúncia, que no caigui en el maniqueisme i l’afectació dramàtica? La colombiana Los hongos ho posa en pràctica a través d’un retrat urbà en el qual conflueixen diferents generacions i classes socials. Un paisatge polièdric i colorista en què s’imposa el vitalisme d’un jovent que combat la falta d’oportunitats expressant-se artísticament. El director Oscar Ruiz Navia sap combinar elements reals -el film documenta la cultura juvenil de Cali- amb una mirada exaltada, per moments al·lucinada, a l’univers sensual, creatiu i conscienciat (ideològicament) dels protagonistes. A Los hongos, l’espectador trobarà indicis de pobresa, populisme polític i brutalitat policial, però aquesta observació de les misèries colombianes mai aconsegueix enfosquir una pel·lícula que gira l’esquena a la crueltat sense caure en el sentimentalisme. La relació del jove Calvin, un dels protagonistes, amb la seva àvia malalta de càncer funciona com la font discreta i inesgotable de tendresa que alimenta tot el film. |