Le Petit Ramon, rock “antimodern”

Velles músiques, noves actituds. El diàleg entre el present i el passat, entre l’imaginari clàssic de la música rock i la conjuntura social del present, la de Barcelona, ciutat assetjada pel turisme en època de crisi. Tot aquest anar i venir es condensa a Senyores, senyores, senyores (2015), un disc doble que significa el retorn discogràfic de Ramon Faura a través del seu alter ego Le Petit Ramon.

Aquest nou treball, el cinquè de la seva trajectòria, ha comptat amb la complicitat de la seva nova backing band, els Waldorf Astoria, amb Israel Ortega (bateria), Xavier Artigues (teclats) i Tony Laming (baix), alguns convidats de renom com Martí Sales o Jaume Pla (Mazoni) i la producció de Joan Pons (El Petit de Cal Eril), que ha eixamplat el so del grup apostant per la gravació en analògic i gairebé en directe.

“Els altres discos de Le Petit Ramon me’ls havia gravat jo al pis on vivia i al final ho acabes potinejant tot més. Amb el Joan m’havia de preocupar només de cantar i tocar. I això crec que ha fet que hagi quedat un disc com més auster, en el sentit que, al marge d’algun efecte de tant en tant, sona el que és: un grup amb bateria, baix, guitarra, teclats i veu”, explica. Senyores, senyores, senyores és, a més, el treball amb el qual el músic barceloní debuta en el món de l’autoedició amb el seu propi segell discogràfic, Le Chien Malade. “La idea seria publicar altres coses al marge de Le Petit Ramon. Tal com està la cosa en el món de la música, creia que s’havia de fer”, comenta.

Des de la picada d’ullet al títol a la cançó d’Elvis Presley Girls! Girls! Girls! -la seva mare tenia el vinil a casa quan era petit- fins a la psicodèlia de Jefferson Airplane i els Beatles tardans, passant pel rockabilly i el rhythm’n’blues, aquest nou disc desplega un món sonor que connecta més amb el que ja ha explorat en els treballs publicats amb el seu anterior projecte, Macho, de clar esperit revival, que no pas amb el recorregut de Le Petit Ramon. “Amb Macho tenia com a objectiu personal fer una mica d’arqueologia dels anys 50, tot i que era un grup de garatge. Em vaig fixar en com ho feien aquells músics, els solos fets amb dues notes, aquells passatges com de jazz, en gent com Brian Setzer, de qui sóc superfan... Crec que tot això també es nota en aquest disc”, explica Faura. El resultat, dinou píndoles que es mouen entre la urgència i el so elèctric que es concentra sobretot en el primer CD del disc doble i la dilació orgànica i els ressons més folk, protagonistes del segon.

Una de les idees que traspuen d’aquest Senyores, senyores, senyores és la idea de la contemporaneïtat del discurs musical amb tocs “antics”, tal com apunta el text a tall de manifest que acompanya el disc. “Sóc un antimodern”, confessa Faura amb passió quan l’hi pregunten. “Per a mi, recórrer al que és antic, a més de la fascinació que hi tinc, ideològicament em sembla que és una manera d’anar endavant, perquè no caus en els tics que ara semblen moderns i que d’aquí dos dies estaran passats de moda”.

Aquest espai de llibertat personal també l’aplica a les lletres, on es permet jugar amb tots els tòpics del rock’n’roll i del blues per portar-los a un estadi més terrenal en el qual Barcelona és un dels seus motors creatius. Això sí, sempre amb un vernís d’humor negre. La cançó Escandinàvia (Upper Barcelona), per exemple, parla de “la lluita de classes” i Foc, en canvi, a la qual col·labora Roger Mas a la veu, “tracta del turisme a Ciutat Vella”. També hi ha pinzellades de crítica política. “Sí, però vaig fer cas al grup i aquesta vegada no hi he posat cap nom de polític. Dir Rajoy en una cançó et talla el rotllo!” I conclou: “Se’m fa molt estrany quan altres músics no inclouen en la seva música referències a les condicions materials en què viuen”, conclou. |

Curtcircuit’15: Le Petit Ramon i Waldorf Astoria La [2] de l’Apolo (Barcelona) Divendres 17. 21 h. 10-12 €

Podeu consultar la resta de la programació del cicle Curtcircuit’15 a www.curtcircuit.com