Las brujas de Zugarramurdi

Entre els admiradors del cinema d'Álex de la Iglesia existeix un línia de pensament que defensa que el millor De la Iglesia és precisament el més boig. I és cert que en El día de la bestia i Balada triste de trompeta hi ha alguns dels moments més inspirats del cineasta basc, així com a Los crímenes de Oxford i La chispa de la vida , els seus films més continguts i acadèmics, topem amb el De la Iglesia més ensopit i prescindible. La primera mitja hora de Las brujas de Zugarramurdi confirma la teoria: l'atracament a una botiga perpetrat per una colla de perdedors disfressats i la seva fugida frenètica en taxi contenen humor negre, dinamisme i mala bava, un esperpent d'arrel berlanguiana que fins i tot revela Mario Casas com un magnífic actor de comèdia. El problema és que a mesura que passa el temps es confirma una altra teoria: que els films del basc tenen un bon primer acte, un segon que s'aguanta pels pèls i un tercer que és sempre un disbarat. I aquí, a més, filmat matusserament.