En un lugar sin ley

A la seva manera, En un lugar sin ley, el tercer llargmetratge de David Lowery, funciona com una càpsula del temps: un viatge nostàlgic al romanticisme lacònic, al lirisme impressionista i a les faules macabres dels primers films de Terrence Malick, en particular Malas tierras. L’exercici de taxidèrmia fílmica té els seus punts forts -el joc naïf d’unes cartes d’amor llegides a cau d’orella- i les seves debilitats -la sobreexplotació de l’estil Malick pot generar rebuig en l’espectador-. Però finalment és la balança actoral la que dirimeix el triomf parcial d’aquesta història de dos amants criminals separats pel pes de la llei. Rememorant els personatges turmentats del Marlon Brando de les pel·lícules d’Elia Kazan, Casey Affleck es torna a reivindicar com l’ànima en pena més solvent del Hollywood actual -amb el permís de Joaquin Phoenix-. Els seus monòlegs són del millor del film. Molt més problemàtic és el cas de Rooney Mara, que fracassa en el repte impossible d’amagar els seus aires de sofisticada novaiorquesa de casa bona sota la deixadesa d’una jove marginal de l’Amèrica profunda.