Kitty, Daisy & Lewis, joventut ‘vintage’

Kitty, Daisy & Lewis Durham són tres germans londinencs fascinats per la música vintage. Fills de músics -la mare, Ingrid Weiss, va formar part de The Raincoats-, van sorprendre el món amb el seu debut homònim l’any 2008, quan eren uns adolescents (15, 17 i 20 anys) amb tupès i un estudiat look rockabilly. Ara han crescut una mica i presenten el seu tercer àlbum, The third (2015), un treball produït per Mick Jones de The Clash en el qual amplien la seva paleta de colors, experimentant amb sonoritats -sempre antigues- que no havien utilitzat abans. Per tot això, van construir un estudi de gravació en un antic restaurant indi a Camden Town.

“Havia estat tancat durant 15 anys i estava en molt mal estat, el terra estava cobert de merda de colom i de coloms mig morts i de la xemeneia en va sortir una col·lecció de revistes porno dels anys 80. Van passar tres anys fins que vam poder-hi gravar”, explica Daisy, la gran. “Mentre construíem l’estudi han passat moltes coses en les nostres vides, però Londres i Camden també han canviat molt. Lamentablement, molts dels pubs, sales de concerts i altres edificis han passat a mans d’especuladors avariciosos i la cançó Developer’s disease parla de tot això”. Una de les grans diferències d’aquest nou estudi és que els ha permès gravar amb 16 pistes en comptes de les 8 que havien utilitzat en els discos anteriors, cosa que els permetia afegir més capes a la seva música, sense renunciar al so analògic. “Pensem que el sistema analògic captura un cert tipus de màgia que no s’aconsegueix amb la tecnologia digital. Avui tothom fa servir el mateix equip, de manera que molta música actual té el mateix so. Quan els estudis feien servir cinta, cada estudi sonava diferent”. A més, la influència de Mick Jones ha sigut bona per al grup: “Ens ajudava a mantenir la calma i l’esperit positiu, i ens portava nabius, perquè deia que eren bons per al cervell!”

Kitty, la petita, parla de la fascinació familiar pel swing, el blues, el country o el rockabilly, que no són gèneres que estiguin precisament de moda entre les noies de la seva edat: “El que fem és nou, influït per música del passat, sí, però com tota la música”, justifica. “La gent pensa que els instruments reals estan passats de moda, perquè la major part de la música actual està feta amb efectes digitals i caixes de ritmes”, tot i que a ella li agrada el hip-hop old school i Deee-Lite era un dels seus grups favorits de petita. “No puc dir que m’agradi res del que sona a les llistes, però quan vaig borratxa ballo qualsevol cosa!” De fet, hi ha una cançó del disc, No action, que té un ritme gairebé de música disco. “Sí, penso que en aquesta cançó l’arranjament de cordes li dóna un aire soul i, òbviament, les parts instrumentals tenen molt de funk”, aclareix Lewis, el mitjà.

Una altra de les influències de The third és la música jamaicana, present en cançons com Baby bye bye i Turkish delight. “Som molt fans de la música de les Índies occidentals”, explica Lewis. “La música a Londres està molt inspirada pels sons del Carib, a causa de la immigració d’aquella part del món. També m’agrada el calipso de Trinitat i Tobago, i gent com Prince Buster, The Skatalites, Wilmoth Houdini, The Mighty Sparrow...” A més, el trompetista del grup és el jamaicà Eddie Tan Tan Thornton, que “ha tocat en discos llegendaris, des de Georgie Fame fins als Beatles, i va anar a la mateixa escola que The Skatalites, que eren amics seus”. Segons explica Lewis, Tan Tan s’ha afegit a la banda que els acompanya en directe que, com sempre, completen els seus pares, Graeme Durham, que toca la guitarra rítmica, i Ingrid Weiss, que toca el baix. “Actualment també actuem amb una secció de cordes, però malauradament a Barcelona no hi serà, perquè només podem dur-la a escenaris més grans”.

Banc Sabadell 16è Festival del Mil·lenni: Kitty, Daisy & Lewis + The Dash

Dissabte 7. Sala Bikini (Barcelona). 20.30 h. 24-27 €. 'The third' està publicat per Sunday Best Recordings / [PIAS] Iberia & Latin America