ESCENES
BELÉN GINART

Jumon Erra: “Abans els autors eren molt sagrats i et feia com pudor dir que escrivies”

Va exercir d’actor, guionista i defensor dels drets humans en diversos països fins que el seu primer text teatral, ‘Un disgust danès’, el va animar a centrar-se en l’autoria i la direcció

Jumon Erra. / PERE TORDERA Zoom

Ets un actor reconvertit en autor i director.

Abans els autors eren una cosa molt sagrada i et feia com pudor dir que escrivies, semblava que o eres Harold Pinter o Koltès, o t’havies de quedar tancat a casa. Crec que els joves d’ara són més valents.

Quan vas començar a escriure venies d’un parèntesi en què la teva feina quedava molt lluny del terreny artístic.

Les feines d’actor que havia estat fent no m’acabaven d’omplir, així que vaig fer un postgrau en cultura de pau i me’n vaig anar a Colòmbia amb les Brigades Internacionals de Pau. Vaig estar-hi cinc anys, la major part del temps a Colòmbia però també als Estats Units i Anglaterra. Quan vaig tornar a Barcelona vaig continuar en aquest àmbit amb l’Agència Catalana de Cooperació i l’Agència Catalana d’Ajuda al Refugiat. Fins que la crisi ho va petar tot.

El teu primer text, Un disgust danès, va tenir molt bona acollida. Va ser això el que us va empènyer a formar companyia?

Sí, no ho havíem planificat i vam decidir muntar-la després d’aquell espectacle.

Amb quin objectiu la vau crear, La Danesa?

Quan treballes amb gent amb qui tens universos i sensibilitats que congenien, hi ha un camí per recórrer en l’aprofundiment d’un estil, per trobar un llenguatge i uns temes propis.

Quines són les vostres claus?

Busquem la profunditat del conflicte, però el plantegem amb lleugeresa, de manera que els actors i les escenes sonin molt a carrer. Ens agrada que les situacions tinguin una capa política i també una capa lúdica teatral. Volem que hi hagi humor, la qual cosa no vol dir fer comèdia.

Són bons temps per fer companyia?

No. Però és que la precarització ha afectat molts sectors. En el cas de les companyies, les sales no tenen recursos i l’administració tampoc, patim l’IVA, la remuneració es fa per percentatge de taquilla i els sous, si n’hi ha, són molt baixos.

Quina és la contrapartida?

Són motius molt bojos, suposo que té a veure amb el fet que ens fa vibrar i ens fa feliços. El teatre és un lloc que permet coneixe’t millor a tu, al món, compartir amb els espectadors inquietuds i preguntes col·lectives. És molt vocacional. I tots tenim altres feines.

En aquest context advers, presenteu la segona obra de la companyia, La distància entre el llamp i el tro. Quin és el tema de l’obra?

Cada vegada som més conscients que hi ha grans conflictes als quals haurem de fer front entre tots, que no podem anar delegant sempre en els grans temes. Però moltes vegades som incapaços de transcendir els nostres conflictes individuals. L’obra sorgeix de la constatació que sovint el nostre jo ens impossibilita mirar més lluny.

Tot això s’explica a través de tres voluntaris reclosos en un bosc amb una missió perillosa per a ells però necessària per salvar la humanitat.

Són tres antiherois, gent a la qual no els han anat bé les coses, tot i que potser estan en llocs socialment molt ben considerats.

¿Els has dibuixat a partir de la teva experiència?

No, són personatges molt urbans. Però treballant a Colòmbia em vaig adonar que potser estem involucrats en un objectiu comú que ens suposa viure en perill, però el que més ens acaba cremant no és el perill sinó la nostra incapacitat per conviure, els nostres vicis, egos i mesquineses.

L’obra és apocalíptica?

D’alguna manera sí. Parla d’un futur no gaire bonic. Diem que és un drama apocalíptic d’intriga on també hi ha humor.

La narració és lineal?

No. Hem volgut incorporar el passat en el present per mostrar com hi influeix. Té trets futuristes, però el plantejament és totalment analògic: no hi ha projeccions, ni pantalles, és com treballar amb les arrels del teatre. La nostra esperança és que amb aquestes eines siguem capaços de transportar l’actor i treballar amb el seu imaginari.

¿Hi ha alguna cosa de crisi generacional?

Sí. Hi ha alguna cosa de quarentons. A un dels personatges li havien anat molt bé les coses fins que la màquina es va parar sense avisar i es va trobar en un moment molt gris de la seva vida. La crisi econòmica ha fet trontollar moltes coses. |

‘La distància entre el llamp i el tro’, de Jumon Erra. Dir: J. Erra i Elena Fortuny. Amb Jordi Brunet, Eva Cartañà, Elena Fortuny, Nesa Vidaurrázaga. Tantarantana (Barcelona). Fins a l’1 de novembre