LA PORTADA
BELÉN GINART

Julio Manrique: “Era un nen poruc i continuo sense ser cap heroi”

Dirigeix ‘E.V.A.’ al Romea fins al 14 d’octubre, al novembre estrena ‘L’habitació del costat’ a La Villarroel i aquesta temporada encara dirigirà dues obres més: a la Biblioteca de Catalunya i el Grec

Julio Manrique   “Era un nen poruc i continuo sense ser cap heroi” / RUTH MARIGOT Zoom

REW

<<

La infantesa del Julio Manrique són “els genolls permanentment pelats”, per culpa de ser “força sapastre”. I també les nits terribles fruit de la conxorxa entre la por i la imaginació. “Per la porta entreoberta de l’habitació que compartia amb el meu germà gran es filtrava un raig de llum del menjador, on els meus pares miraven la tele. La llum es projectava a la paret i dibuixava ombres que em semblaven aterridores”, diu Manrique.

Amb una germana dos anys més petita, amb qui sempre ha tingut una relació molt propera i protectora, el “rol més indefinit” de fill mitjà li va donar “molta llibertat i una oportunitat magnífica per inventar-me el meu camí”. Sense cap vocació clara, aquell noi de lletres a qui li agradava escriure es va treure la carrera de dret. Però el millor de la carrera li va passar a l’Aula de Teatre de la Universitat, on va morir l’advocat i va néixer l’actor i director. Josep Maria Mestres el va catapultar a cap a una passió que, sort en té i n’és molt conscient, no l’ha abandonat mai. “Vaig descobrir que allò era un ofici, que hi havia una tècnica, una manera de mirar i de viure, i em va flipar. Es veu que havia d’estudiar dret per acabar de descobrir el teatre”. El seu debut als 19 anys va marcar l’inici d’una carrera imparable i memorable, tant per qui l’ha dirigit (de Peter Brook a Oriol Broggi o Àlex Rigola) com pels projectes que ha liderat, ja siguin espectacles tan lloats com L’ànec salvatge o la direcció artística del Teatre Romea entre els anys 2011 i 2014.

PLAY

>

No ha fet mai d’advocat, però recorda les lliçons bàsiques del dret apreses a la facultat, i ara en parla en relació a una causa que el revolta, la dels presos polítics catalans. “Des del punt de vista jurídic, humà i de drets fonamentals l’empresonament de tota aquesta gent és una situació indignantment i flagrantment injusta, i entre tots aquests empresonaments insostenibles els dels Jordis em semblen espectacularment indefensables des de tots els punts de vista”. Ho va denunciar quan va rebre el Premi Max a la millor direcció per L’ànec salvatge. “Era un nen poruc i continuo sense ser cap mena d’heroi, però vaig sentir la necessitat de parlar-ne”. Jordi Cuixart li va agrair el gest amb una carta i el va convidar a visitar-lo a la presó. “Em va rebre amb una energia acollonant, tinc la sensació que és una persona molt forta i que es nega a fer el paper de víctima”.

A Manrique el remou la “situació fastigosa, trista, cabrona i injusta” que han de viure Cuixart i la seva família. Hi pot empatitzar personalment perquè acaba de ser pare del seu tercer fill (el gran té 16 anys i la mitjana 9). “És una paternitat curiosa quant a distàncies d’edat, molt divertida”. Si personalment els fills el tenen ben ocupat, a la feina no ho té gaire més tranquil. A part d’ E.V.A., que es pot veure al Romea fins al 14 d’octubre, aquesta temporada dirigirà tres espectacles més: L’habitació del costat (una comèdia sobre la invenció del vibrador elèctric en l’Anglaterra victoriana, que s’estrenarà el 19 de novembre a La Villarroel), una obra per a la Biblioteca de Catalunya i una altra per al festival Grec.

FF

>>

Li fa gràcia la pregunta de com es veu en el futur però la trasllada al terreny dels desitjos: espera poder exercir bé de pare, no perdre la passió per la feina, escriure més i potser tornar a treballar en un altre idioma. També té un desig d’abast col·lectiu. Voldria veure més diàleg i unió entre la gent de l’ofici, que ha projectat una imatge poc harmoniosa arran del cas Pasqual. Manrique no n’ha parlat públicament perquè li sembla complex i necessitat de matisos. “És un rotllo que ara ens sentim constantment empesos a aquestes baralles que es polaritzen molt ràpidament. Twitter és molt sorollós, les xarxes socials poden ser molt sagnants, molt injustes i molt busca-raons”, deplora.

“En el cas del Lliure s’han barrejat moltes coses”, diu. I lamenta que s’hagi diluït la necessitat d’un debat molt necessari sobre model de gestió cultural que inclogui des de la composició i funcionament del Patronat del Lliure a la durada dels mandats i el sou del director. “Molaria que es poguessin posar sobre la taula temes col·lectius com la gestió d’institucions públiques i la manera com es porten sense necessitar un cap de turc”, afirma, conscient que forma part de la naturalesa humana “aplaudir ascensos i esperar a veure com cauen”. Ell se’n distancia. “Jo no parlaré malament del Lluís Pasqual perquè em sentiria un miserable fent-ho. Crec que no és una bona notícia per a la nostra professió que un director culturalment tan valuós com el Lluís Pasqual acabi d’aquesta manera la seva carrera al teatre del qual, a més, va ser un dels fundadors”.