ESCENES
BELÉN GINART

Julio Manrique: “Hem de pensar en el públic, però no en podem ser esclaus”

Llicenciat en dret, ha fet carrera, brillant, com a actor i director. Ara dirigeix i interpreta una obra del seu estimat Mamet que s’estrena a Girona i farà temporada a Barcelona

Julio Manrique. / PERE VIRGILI Zoom

David Mamet és l’autor amb qui et vas estrenar en la direcció l’any 2006, hi vas tornar amb American Buffalo i ara repeteixes. Què t’atreu d’ell?

M’agrada com escriu, em desafia, m’irrita, em fascina, m’acaba seduint. Entén el teatre com a acció. Els seus personatges no descansen mai, són pur desig i pura necessitat; mai no diuen una rèplica per explicar-nos com se senten, només per avançar cap on volen anar. Les seves obres fan pensar, són poc confortables, poc sentimentals, molt contundents, molt difícils d’interpretar, però molt xules.

De què va Una altra pel·lícula?

És una obra de teatre que situa l’acció al món de Hollywood. Parla de la gent que es dedica a explicar històries, però des del punt de vista de la producció: són els que decideixen on va la pasta. Per raons de la trama han de decidir entre fer una pel·lícula que donaria molts diners i una altra que segurament no en donaria tants però potser hi ha altres raons que justifiquen que es faci.

És una obra amb només tres personatges.

Sí. Hi ha dos productors, un molt poderós que acaba d’ascendir i en comptes d’estar feliç entra en crisi i comença a plantejar-se dilemes ètics, i un altre que sempre ha viscut de les sobres del poderós, no ha conegut mai un gran èxit i ara que li arriba l’oportunitat de fotre un pelotazo no se’l vol deixar escapar per res del món.

I el tercer és una noia.

És una noia que ha de substituir, només durant dos dies, la secretària personal del productor poderós. Els dos homes esperen d’ella que sigui una bombi tonti divertida i sexi i resulta que té veu pròpia, té idees pròpies i acaba desestabilitzant el món cínic i resultadista en què ells dos estan instal·lats. Introdueix una mena de puresa, d’ideal, una mena de lloc més just, més bonic. L’estil de Mamet, el seu món, va a petar a un lloc que m’interessa directament.

Quin?

Algunes de les preguntes que planteja aquesta obra tenen a veure amb quin tipus d’històries hem d’explicar: si hem d’entretenir els espectadors i guanyar tots els diners possibles pel camí o ens hem de dedicar a alguna altra cosa una mica més subtil. Crec que el que vol Mamet és que tothom es plantegi què faria si li toqués a ell decidir.

¿Cap a quin costat et decantes?

Jo també em barallo amb això. Crec que la nostra responsabilitat és pensar en el públic, perquè si no la nostra feina no té el més mínim sentit, però no a qualsevol preu.

On és la frontera?

No hem de ser esclaus de complaure el públic, perquè si no acabem tirant-nos pets a l’escenari. O fent tonteries desesperades per satisfer-lo, com els nens petits que ens reclamen “Estimeu-nos, sisplau”, i llavors només podem fer un art infantil. Crec que hi ha un camí entre les dues coses. Cal respectar el públic, i això comença per respectar-nos a nosaltres mateixos.

En la teva etapa com a director artístic del Teatre Romea també et devies trobar amb aquesta disjuntiva.

A mi m’havia contractat una productora privada amb l’encàrrec de fer que el que passés al Romea fos interessant per sobre que fos rendible. Però després, muntatge a muntatge, jo era el primer que tenia ganes que vingués gent al teatre, i a vegades has de sacrificar un projecte que t’excita molt però veus arriscat de cara a la taquilla i primar-ne un altre amb més potencial de públic.

Ara, amb La Brutal, que vas fundar amb companys com el David Selvas, tu també ets productor.

Sí, ens ha donat per fer de productors en un moment en què els vents no bufen a favor. I en aquesta obra ens semblava divertit disfressar-nos de productors de Hollywood i plantejar-nos reflexions sobre per a què serveix l’ofici a què ens dediquem i altres coses que planteja l’obra, com la lleialtat i l’amistat.

A l’obra, ¿es ressent la relació entre els dos productors?

Els dos personatges són amics, però no viuen en un món pur. Viuen a Hollywood, que és estilós i glamurós, però és l’infern. I l’infern és un lloc on les persones no s’han de fiar les unes de les altres. Crec que l’infern és una imatge del capitalisme i que Hollywood és un bon lloc per parlar-ne perquè allà, finalment, tant les pel·lícules com les persones són productes. |

'Una altra pel·lícula', de David Mamet Dir.: Julio Manrique. Amb Mireia Aixalà, Julio Manrique i David Selvas. Teatre de Salt / Teatre Borràs (Barcelona). Del 23 al 25/10 / Del 29/10 al 29/11