Passegem per la Sénia amb Joan Todó, autor de 'L'horitzó primer'
Després de dos poemaris i un celebrat recull de relats, Joan Todó s'acaba d'estrenar com a novel·lista amb un exquisit recorregut vital i historiogràfic que ens descobreix el seu poble natal
"Però has d'admetre que tots aquests anys has enyorat què seria viure a la Sénia; immers en el trànsit frenètic, nerviós, desconsiderat de Barcelona, ofegat pel seu brunzit continu, per les complicacions i els refinaments de les relacions socials barcelonines, alhora desmenjades i laberíntiques, fetes de sobreentesos i jerarquies invisibles, trobaves a faltar els camps, l'aire net, el silenci, la cançoneria una mica brusca, brutal com una potada a l'estómac, de la gent del teu poble". Així es despulla Joan Todó a les pàgines de L'horitzó primer. Una novel·la que parla d'ell, però també d'una generació desencantada per la crisi. Desorientada, perduda, que només troba refugi tornant al poble, a casa dels pares, a les seves arrels. I que fa l'exercici d'intentar entendre-les. Una novel·la que també explica la història de la Sénia a retalls, perquè al cap i la fi la història d'un poble és també la dels seus habitants. La dels Garcia, els Prades, els Marcoval i els Todó. Una escenografia perfecta que parla de molins paperers, de fàbriques de pinzells, de cines, de muntanyes perdudes, de músics, de camps d'ametllers, de personatges històrics, d'aeròdroms i de pantans, de guerres civils i de futbol.
"T'imagines com serà tornar a viure en un poble petit, veure cada dia les mateixes cares, resseguir el mateix horitzó cada matí. Tu i jo sabem que, petita com és, la Sénia et resulta inesgotable; tot i que no et vas començar a sentir senienc fins que no vas anar-te'n, fins que la gent de fora no va començar a identificar-te com a tal". La gent del poble, però, ja ha assumit que Joan Todó ha tornat. No és una presència que sobti. No pot escapar-se de saludar els veïns. Això no és Barcelona. Ho fa tímidament, però. Amb un moviment de cap quasi imperceptible i l'expressió seriosa. L'hi hem posat difícil, perquè és dissabte al matí i a la Sénia fan mercat. Als peus de l'església de Sant Bartomeu hi ha parades de fruita, verdura, carn i salaons. Som a dos passos del mirador abocat a la vall, just al damunt del safareig antic. I encara més a prop de la casa del misteriós Rei Bonet, sense una trista finestra a la façana. Just al davant hi ha l'Escola de Música, un detonador de records d'infantesa. Després ens topem amb el Casino, el bar més vell del poble. Hi entrem? "No, aquí no cal", i somriu per primer cop. El perquè el trobareu a L'horitzó primer. El Joan i la Sénia. La Sénia i el Joan. Tant se val. El vell Casino continua sent autèntic i encara fa olor de caliquenyo.
ELS PRIMERS CARRERS
"El campanar de l'església s'aixeca damunt d'una cinglera, al llarg de la qual es van construir els primers carrers, la part antiga del poble. Són nou o deu carrerons molt estrets, construïts per a vehicles d'una altra època, amb unes aceres esquifides, quasi uns passadissos entre cases que de vegades ni tan sols tenen sortida, perquè desemboquen a la timba sobre la vall del Sénia i hi formen petits miradors". Ho hem llegit al llibre i ho hem vist. Passem davant de botiguetes que sembla mentida que hagin sobreviscut a la crisi, una sort que no ha tingut la fins fa quatre dies potent indústria del moble de la Sénia, que s'ha aprimat exageradament. Arribem al parc municipal, on hi ha l'ajuntament. Ens ho mirem des de la distància. La festa major, el ball, les pubilles, la barra i el pregoner. Llocs comuns per a qualsevol que viu en un poble i espera amb delit una setmana d'agost. Llegir-ho al seu llibre és (re)viure una nit d'estiu perduda en l'adolescència.
BANYAR-SE AL PANTÀ
La passejada continua. I la conversa també. Parlem de les penúries de l'escriptor d'avui dia i també de com ha canviat el poble, tan protegit per l'imponent massís dels Ports que li boicoteja els senyals de ràdio. Assenyala un petit turó. "Li diuen lo Repetidor; m'agrada anar allà a passejar". Però fem cap al bar 56. Demanem una cervesa. Es relaxa una mica. Diu que li molesta que l'etiquetin com "l'escriptor de la Sénia". Però no hauria de fer-ho. La seva literatura és universal. Diu que es passa el dia llegint -"set o vuit llibres a la vegada"- i escrivint. "Petits encàrrecs", puntualitza. I fumant massa. Al poble no fa vida social. Se la guarda per al cap de setmana al mes que puja a Barcelona. M'explica que al poliesportiu han fet una piscina coberta, però que ell sempre va a banyar-se al pantà. I al toll de l'Arenal. I a la Peixera. Li agrada caminar fins al molí la Vella (o Abella segons la font documental, m'avisa) i per a un bon àpat casolà recomana Casa Manolo. "Però cal anar-hi abans que tanqui", afegeix amb sorna. La crisi no perdona.n
