Jersey boys

Tot i que el biopic musical no és el més noble dels gèneres cinematogràfics, Clint Eastwood és dels pocs que han fet una obra mestra d’aquesta categoria: Bird, la seva esplèndida visió sobre el saxofonista Charlie Parker. Si ara la comparéssim amb aquest biopic sobre Frankie Valli i els Four Seasons, el resultat seria d’una crueltat innecessària: a l’últim film d’Eastwood li falta tot l’atreviment, profunditat i geni de Bird. Perquè Jersey boys és un film molt tou i prudent. D’entrada, la pel·lícula ja es condemna ella mateixa a l’ortodòxia perquè no es desenganxa del llibret original del musical de Broadway que adapta. Després, el càsting (el gran Christopher Walken al marge) va curt de carisma, l’envelliment dels personatges és poc versemblant, les cançons de Valli fora dels EUA no activen cap ressort de la nostra memòria musical-sentimental... I, tot i així, la pel·lícula camina. Eastwood, gat vell, sap que el codi fraternal de barri que uneix i separa els seus personatges és el rovell de l’ou d’una història que, sense això, encara seria més discreta.