Javiera Mena: “A qui vull enganyar? L’instrument que més domino és l’ordinador”

Com va sorgir la idea d’incloure el grup de dansa Les Filles Föllen als teus concerts?

Vaig canviar el grup per ballarines. Durant molt de temps havia traslladat els discos al directe amb una banda i ara he decidit dedicar més temps a produir el directe a l’estudi. ¿Perquè a qui vull enganyar? L’instrument que més domino és l’ordinador i mai tindré la disciplina dels músics instrumentistes. Vaig pensar en què seria interessant mostrar en un xou més lligat al que farien Pet Shop Boys, Justice o Daft Punk i vaig pensar en la dansa. Vaig escriure a Tuixén Benet i ella em va respondre entusiasmada, i n’estic molt contenta, vull seguir explotant la dansa als meus concerts.

Això ho fareu a tot arreu o només aquí?

De moment només a Espanya, però la Tuixén ha anat a Mèxic a fer un càsting, ja que és molt difícil moure cinc o sis persones a través de l’Atlàntic. El que em convé és viatjar sola. A Xile, per exemple, no tindré ballarines fins que ella no vingui a fer les coreografies.

¿Estàs acostumada a actuar en tot tipus d’escenaris?

Sí, des d’un baret amb molt poques persones al sud més amagat de Xile fins a un escenari amb 30.000 persones a Mèxic. Estic acostumada a ser molt versàtil i a tenir capacitat d’adaptació.

Què t’ha influït a l’hora de fer aquest disc?

El pop japonès. Era una època en què anava molt a córrer i és una música que em donava molta energia. Vaig escoltar molt Yasutaka Nakata, el productor de Perfume, Kyary Pamyu Pamyu… M’hi vaig obsessionar. També Röyksopp & Robyn, Lindstrøm… Molta música electrònica d’altes hores de la nit. Axis, de Pet Shop Boys… Es van donar moltes sincronies, perquè estàvem fent una cançó que s’hi assemblava molt.

Al disc també parles de sincronies. Per què?

Sí, les he tractat molt al disc. No saps si són casualitats o si hi ha alguna cosa més. No tinc temps de llegir-me cinc llibres de Carl Jung i entendre’l realment, però més que res em quedo amb la idea del meu germà, que és matemàtic i malgrat que és molt científic creu en una força de l’Univers que empeny les relacions. No m’agrada la paraula esotèric perquè fa olor d’encens, però sí que crec que hi ha alguna cosa al darrere, i això és una mica l’amor, l’empatia i la música, que arriba molt a aquest lloc.

Què ha de tenir una bona cançó?

Pel tipus de música que faig jo, el pop, hauria de ser com el Like a virgin de Madonna: una idea central que fa que tot giri al seu voltant i que la gent la recordi per això. Ha de ser una petita història i una idea universal amb què tothom es pugui identificar. La cançó és una idea, una paraula, una frase.

Tu t’allunyes del tòpic de la cantant de música electrònica comercial.

Sí, perquè a pesar de tenir molts elements del que pot ser una icona femenina comercial, el que faig jo és d’autor, ho faig jo amb el meu ordinador i no hi ha una gran estructura darrere. Jo segueixo més el camí d’una banda indie i per això de vegades no saben com classificar-me. Sento que estic obrint camí, perquè Llatinoamèrica és molt masclista i tots els productes musicals que veiem estan creats per imatges molt masculines de la dona, exageradament femenines i sensuals. Sembla que tot t’ho hagi fet algú altre i que tu només posis el teu cos, la teva veu i la teva imatge.

Vas fer pública la teva homosexualitat i a partir d’aleshores se t’ha utilitzat com a icona. Et molesta?

Ni m’agrada ni em desagrada. Simplement em van preguntar si tenia nòvio i vaig dir que no, que tenia nòvia. El que no m’esperava és que allò es convertís en el titular i que a partir d’aleshores es convertís en la pregunta principal a les entrevistes. Cap dona a Xile havia dit obertament que era homosexual i he hagut d’assumir aquest rol, però espero que en el futur això sigui vist com una cosa més i que el que perduri sigui la meva música. |

Javiera Mena (amb Les Filles Föllen) Music Hall (rambla Catalunya 2-4, Barcelona). Dimecres, 15. 21.30 h. 15 € (anticipada). ‘Otra era’ (2014) està publicat per Unión del Sur / Warner