CARA A CARA

Jaume L. Pantaleón entrevista Adriano Galante

Adriano Galante és el cantant de Seward i Jaume L. Pantaleón el guitarrista de Cuzo, els dos grups que inauguraran el festival Músiques Disperses de Lleida el 13 de març. A més, Seward presenten disc aquest dissabte a L’Auditori (BCN)

Jaume L. Pantaleón Adriano Galante Entrevista Zoom

J.P. |Quan toqueu deixeu parts per improvisar o van sorgint sobre la marxa?

A.G. |Les cançons van oferint els seus propis accidents, ens deixem inspirar per les condicions del moment i junts anem arribant a diversos ports.

¿Les cançons de Seward es creen col·lectivament o portes idees definides?

Arribo amb la compra feta i entre tots cuinem la millor de les receptes. Porto la fórmula clàssica: lletra, melodia, estructura i acords. Amb aquests ingredients, entre tots cinc arrangem la cançó i trobem el camí per fer-la pròpia.

Per què canteu en anglès?

La meva mare va passar la seva joventut a Londres, i aquest temps va ser tan important per a ella que en la meva infància es parlava anglès a casa. Vaig aprendre a cantar al seu costat, amb els seus discos i, sobretot, la seva guitarra acústica, que és la que utilitzo als concerts de Seward.

En la teva interpretació hi ha un component teatral. ¿Tens formació d’actor?

Mai he sigut actor. Sí que he treballat en companyies de teatre, fent música d’espectacles de gran i petit format. Amb Seward volem anar més enllà. Els costums de la cultura pop s’han de tornar a escriure. Picar de mans, corejar les tornades... Això és el que feien els nostres avis, els nostres pares. El sistema porta més de 70 anys empaquetant un mateix producte i venent-lo amb diferents etiquetes. Nosaltres volem oferir una altra experiència al públic.

¿Us preocupa arribar a més gent? És a dir, voleu agradar?

Tothom hi és benvingut. En aquest sentit, no hi ha límits: volem comunicar, tocar les entranyes i provocar una resposta. El caràcter de la reacció no ens incumbeix.

¿Les catarsis són iguals al local d’assaig o amb més o menys públic?

Succeeixen, no cal dir-ho, igual que a l’estudi, on gravem tots en una mateixa sala, amb una sola presa i sense auriculars; però el públic, sigui una persona, deu o cent, és essencial en el procés.

¿Sortiríeu a tocar sense vestir de manera elegant?

No.

Will Oldham o Tom Waits?

On the beach, de Neil Young.

¿Creieu que la vostra música pot arribar a gent de vint anys? I tant. Des del primer concert, el nostre públic s’ha definit per la seva varietat. De 5 a 90. Els anys no importen.

¿Us agrada la música a un volum alt?

Swans, Swans, Swans! Fuck yes.