ESCENES
Cultura 10/01/2014

Iván Morales: "Si el teatre és comunió, com més divers sigui el públic més enriquidora serà l'experiència"

Autor, director, actor, guionista... Aquest home multitasca va començar a escriure i dirigir cinema fins que va caure a les urpes del teatre, que ara és la seva droga. El seu primer muntatge, 'Sé de un lugar', va ser un èxit absolut; a 'Jo mai' canvia de registre per tornar a parlar de sentiments

Belén Ginart
3 min

L'èxit de la teva primera obra, Sé de un lugar,ha estat unànime. ¿Ha pesat a l'hora de fer Jo mai?

Mentre fèiem Sé de un lugar vam estrenar una altra obra, Els desgraciats,que va ser una desgràcia. La van veure 60 persones. No se'n va assabentar ningú. Llavors potser em va saber greu; ara ja no. Sé de un lugar encara es representa, potser es farà a l'Amèrica Llatina i anirà a Madrid. Ara volíem fer una altra cosa.

De què parla Jo mai

És una història sobre com créixer, com trobar el teu lloc al món. Un món que és violent, on el fort abusa del seu poder sobre el feble. Els personatges han de decidir com es posicionen, si volen ser botxins o víctimes, es plantegen si tenen opció de ser alguna cosa diferent del que són.

Jo mai es va estrenar a l'últim Grec, però l'origen és més antic. D'on neix? Jo mai

El 2007 vaig fer el curtmetratge Dibujo de David,que va ser el primer treball en cinema de gent com Marcel Borràs, Álvaro Cervantes i Nausicaa Bonnín. Quan el vaig acabar vaig veure que eren uns cracs i vaig escriure un guió per a un llarg, Yo nunca. Però veia que no érem prou madurs i que esperaríem uns anys per explicar la història.

Vau acabar esperant sis anys, i al final és teatre, no cinema.

Després d'aquest temps, el cine està com està, i jo em trobo cada vegada més còmode fent teatre. També hi ha hagut alguns canvis en els actors. A l'equip que ha quedat finalment hi ha el Xavi Sáez, que sempre ha fet teatre, l'Àlex Monner, que no n'havia fet mai, l'Oriol Pla, que ve del circ i el teatre de carrer, i la Laura Cabello, que no és actriu.

Sou un equip molt còmplice.

La complicitat és bàsica a partir de la base que estem buscant sempre el millor per a l'obra. Ningú pensa en el seu propi ego o comoditat. Tothom ho fa perquè li agrada el seu ofici i vol aportar alguna cosa especial.

I per aconseguir aquesta cosa especial ho doneu tot.

Hem fet diverses tandes llargues d'assajos, estades a la muntanya, coaching amb cavalls per entendre millor els matisos d'algun dels personatges. A més, jo treballo contínuament en el text i el canvio. Has de pensar si vols que l'obra passi avui o fa tres anys, i per exemple no és el mateix si la fas aquí que si la portes a Madrid.

És a dir, fas un teatre que parli de l'ara i de l'aquí.

En el llenguatge contemporani, tant en el teatre com en el cinema, hi ha una reflexió sobre el que és veritat i el que és mentida. Quan es fa malament, et pot provocar un distanciament. Però quan està bé et permet entrar molt més en la història.

¿No dónes mai el text per acabat?

Una vegada vaig sentir un director dient que el procés de l'obra acaba amb l'estrena. Em sembla una heretgia. Jo crec que el teatre és molt diferent del cinema, que m'encanta, i una de les seves gràcies és que el procés no acaba mai, que sempre pots obrir noves portes.

Els personatges de l'obra són un grup de joves que decideixen constituir-se com la família que no tenen, fent casa seva d'un bar de barri marginal on es trobaven en la infantesa.

Són persones que no se senten d'enlloc, que volen estimar-se però que es fan mal. En aquest sentit parla del mateix que Sé de un lugar, amb comportaments més neuròtics.

¿Personatges joves que s'adrecen a un públic jove?

No volem fer només propostes per a públic jove, perquè, si el teatre és comunió, com més diversitat tinguis a la platea més enriquidora serà l'experiència. Però sí que volem obrir la porta a un públic que flipa amb un concert i que no té tan clar que el teatre també és per a ell.

La música té un paper important en aquest muntatge.Jo mai

és un concert sota el qual batega una tragèdia. Hi ha música en viu interpretada pels actors, amb una tria de cançons que han servit per donar veu a gent que sent que no té veu, que no té empara [el bar de l'obra es diu Amparo], que és el que els passa als personatges de Jo mai. Com que no tinc aptituds musicals he fet aquesta obra. Per fi tinc una banda!

'JO MAI'

TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

MONTSENY, 47 (BCN)

Del 15 de gener al 2 de febrer

stats