CRÍTICA DE SÈRIE
Cultura 05/03/2015

‘House of cards’ T3

De Beau Willimon per a Netflix. A Canal+ i Yomvi

Eulàlia Iglesias
1 min
‘House of cards’ T3

** La gràcia de les historietes d’Iznogud, aquell gran visir que volia ser califa en lloc del califa de Goscinny i Tabary, era precisament que mai no esdevenia califa. Frank Underwood, l’ambiciós polític de House of cards que vol ser president dels Estats Units, sí que aconsegueix arribar al Despatx Oval gràcies a les seves maquinacions just al final de la segona temporada, cosa que provoca un canvi significatiu en la tercera. Passem d’un culebró sobre l’ambició de poder a una sèrie sobre la gestió quotidiana de la política. Underwood s’ha d’ocupar ara de problemes més concrets, com l’atur o les complicades relacions amb Rússia (el pseudo-Putin que encarna Lars Mikkelsen és una de les poques troballes d’aquesta temporada). I la transformació no li escau, a la sèrie. Underwood encarnava un personatge arquetípic i sense esquerdes, pura avidesa de poder. La ficció nord-americana pot tolerar molt bé un polític d’aquestes característiques, però no un president dels Estats Units. Ara hem de veure Frank Underwood i la seva sempre impecable esposa Claire amb un inesperat reguitzell de preocupacions pels drets humans i l’avenir dels soldats nord-americans que se’ns fan estranyes. Com Mae West, Underwood també és millor quan és dolent.

stats