** L’interès de House of cards ha anat minvant en proporció inversa a l’ambició del seu protagonista, Frank Underwood. Després de tres temporades, la sèrie de Netflix ha perdut el mínim to irònic que l’agermanava amb l’original britànica (cada cop hi ha menys diàlegs d’Underwood amb els espectadors) per esdevenir un culebró maquillat de sèrie de prestigi al voltant de personatges d’allò més pèrfids a qui ens agrada veure com se’n surten amb els seus diabòlics plans. En aquesta quarta temporada, Underwood s’enfronta al pitjor enemic possible: la seva dona. La incorporació de Claire Underwood a la carrera política no és l’única picada d’ullet a l’actualitat. Però sobretot permet la incorporació de nous personatges femenins disposats (o no) a donar suport a la primera dama en la seva ambició, des de la seva mà dreta -que encarna Neve Campbell- fins a la mare de la Claire -una Ellen Burstyn impecable en el paper de gran senyora que no se suporta amb la filla-. La sèrie també recupera algun personatge del passat per amanir les tribulacions dels Underwood. Com sempre, la pràctica de la política a House of cards resulta poc creïble no pel que tenen els personatges d’egoistes, falsos i inhumans sinó pel seu grau de sofisticació i classe. |
