Horns

Els primers compassos de Horns, l’adaptació que ha fet el francès Alexandre Aja ( Alta tensió, Piraña 3D ) de la novel·la homònima de Joe Hill, no podien ser més prometedors. Combinant l’humor negre amb el to fantàstic d’una grotesca faula moral tocada per la iconografia cristiana, la pel·lícula ens acosta a la suggeridora odissea de culpa i redempció d’un jove (Daniel Harry Potter Radcliffe) tocat per una doble tragèdia: han mort la seva xicota i s’està transformant en un dimoni que treu el pitjor dels que l’envolten. A l’inici, el film treu profit de la dimensió surrealista del relat -el vessant extraordinari es vesteix d’inquietant normalitat- i de la tèrbola visió d’una Amèrica profunda dominada per la hipocresia. Caminant alegrement per la frontera entre el que és sublim i el que és ridícul, Alexandre Aja imagina una escena de sexe entre uns nous Adam i Eva al ritme del Heroes de David Bowie. El problema es que, a mesura que avança, la pel·lícula es va prenent massa seriosament a ella mateixa i la poc interessant trama criminal s’enreda més del compte, cosa que neutralitza en part la força irreverent del conjunt. |