Hiena: El infierno del crimen

Hiena, el trepidant segon film del britànic Gerard Johnson, ha estat celebrat com “el futur del cinema criminal” pel danès Nicolas Winding Refn, guru del neo-noir més sensual i manierista. De fet, en la seva elegant obertura -on els membres d’una unitat policial actuen com vulgars lladregots-, el film s’aferra al tempo flotant i a l’imaginari nocturn i colorista del director de Drive. Tanmateix, a mesura que Johnson desplega la seva lectura salvatge del darwinisme, la pel·lícula va guanyant verisme i aridesa. L’ombra de Scorsese o de la trilogia de Pusher del mateix Winding Refn mai desapareixen d’escena, però Hiena, amb el seu viatge sense escales per les clavegueres del Londres criminal, acaba trobant una personalitat pròpia gràcies, en gran mesura, a la sorprenent humanitat que Peter Ferdinando injecta al protagonista: un “tinent corrupte” capaç de sentir compassió i pànic. Empesa per un fatalisme palpable i rematada per un final esplèndid, Hiena aconsegueix sobreposar-se a la puntual morbositat del seu retrat de la violència més brutal |