CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

Her

***** Direcció i guió: Spike Jonze. 126 minuts. Estats Units (2013).Amb Joaquin Phoenix, Amy Adams, Rooney Mara, Scarlett Johansson, Olivia Wilde, Chris Pratt, Sam Jaeger, Portia Doubleday i Katherine Boecher.

Joaquin Phoenix Zoom

Rostre masculí enorme acompanyat de títol femení, “ella”. El cartell de Her ja és tot un suggeriment sobre com està articulada la pel·lícula: la protagonista del film és una presència sempre el·líptica. Només podem recrear-la a partir del que li passa pel cap al seu enamorat (en aquest sentit, magnífic Joaquin Phoenix com a transmissor d’aquesta dona incorpòria, i magnífica Scarlett Johansson construint un etern femení només amb la veu d’un sistema operatiu). Aquest vessant situa Her en una esfera similar a d’altres d’històries d’amor entre un ésser viu i un ens d’una dimensió com, per exemple, El fantasma i la senyora Muir. Però a la pel·lícula de Spike Jonze hi ha més teca. Aquest futur distòpic en tons pastel, estranyament amable i melangiosament fred, on té lloc el film transmet la joia postissa, i per tant incòmoda, d’un anunci de telefonia mòbil. El pla dels ciutadans sortint del metro somrients, cada un d’ells xerrant només amb el seu sistema operatiu personalitzat, inclou més amargor que felicitat. Com si fos un capítol de la sèrie Black mirror, Her és un conte moral sobre un futur proper que parla dels perills del nostre present: ¿hem perdut la capacitat de relacionar-nos si no hi ha un aparell tecnològic pel mig? O bé: ¿poden els dispositius a un pas de la intel·ligència artificial acabar adonant-se que els humans som més rucs que ells i estem carregats de defectes? Her no és una pel·lícula perfecta. Sovint frega la cursileria i s’enfanga amb escenes extremadament complicades (les de sexe sense sexe, per exemple). Tot i així, el film amaga alguna cosa que fa que se l’estimi a pesar dels seus defectes. Igual que a un ésser humà.