Happy family

Quan un director de cine vol jugar a fer de Pirandello, tots a tremolar. Happy family és, efectivament, un joc, un film sobre el poder del guionista, els seus dubtes i obsessions, la relació promíscua amb els personatges que imagina. Aquest tema és terreny adobat per a tot tipus de pesats.

Però en aquest cas no cal tremolar. Gabriele Salvatores projecta sobre aquesta mirada metalingüística un raig de bon humor, senzill i lluminós, sense pesantors ni pretensions de pedant irredempt. Fins i tot se'l podria acusar de massa lleuger, massa italià, en el millor sentit de la paraula.

Des que va guanyar l'Oscar per Mediterráneo, Salvatores és un dels pocs cineastes italians moderns afanyat a seguir paladejant el pedigrí del vell cinema italià, d'aquella tragicomèdia casolana, directa, regalimant de vida. A estones impostada i un pèl emfàtica i a estones molt més inspirada, Happy family és, malgrat la seva evident primesa, del tot agradable, proposa un viatge essencial als nostres mecanismes d'emotivitat i aconsegueix dos o tres instants de veritat pels quals un ja pot donar-se per satisfet.