PANTALLES
EULÀLIA IGLESIAS

Un polític sense escrúpols

Underwood segueix l’escalada al poder a la segona temporada de 'House of cards'

La segona temporada de House of cards comença forta. Al primer capítol s’elimina un dels personatges que semblaven imprescindibles en la història. L’assassinat en qüestió ja era present a la sèrie original. Però en el remake s’han guardat l’as a la màniga per accentuar l’efecte xoc. Que algú desaparegui en els episodis finals forma part de la lògica del drama. Que ho faci just a l’inici d’una temporada agafa l’espectador per sorpresa.

Aquesta mort gens accidental deixa les coses clares de bon començament: Frank Underwood, ara vicepresident dels Estats Units, continua sent un dels malvats més temibles de la televisió actual. Un polític sense escrúpols que no s’atura davant de res per sadollar la seva set de poder. Underwood és tan vil que en alguns moments arriba a resultar involuntàriament graciós.

DOS DOLENTS MOLT DOLENTS

El món de la política ha esdevingut l’escenari preferit per als creadors que volen explorar la cara fosca del poder. El polític malvat dóna carisma a qualsevol drama. Així ho van entendre els creadors de Boss i ara repeteixen la jugada els de House of cards. Les dues sèries provenen de canals o plataformes que necessitaven fer-se un forat en un panorama, el de la ficció de qualitat, dominat ara mateix per HBO i AMC. Si l’idealisme dels protagonistes de L’ala oest de la Casa Blanca pecava de certa ingenuïtat, a House of cards el got vessa per l’altre cantó. Underwood i la seva dona, la Claire, s’esforcen molt a ser dolents. En cada capítol donen mostres del seu mestratge en l’art de la manipulació política. No hi ha secret personal de la gent que els envolta que no controlin, de manera que la sèrie tampoc deixa gaire espai per a la sorpresa. Els Underwood sempre guanyen: aconsegueixen canviar la intenció de vot dels polítics més incorruptibles, esquiven els periodistes massa curiosos, desactiven els atacs de l’oposició i canvien les relacions diplomàtiques amb països com la Xina segons els seus interessos. Ningú a Washington sembla capaç d’enfrontar-s’hi. Al seu voltant tothom sembla massa mediocre, massa estúpid, massa covard o massa impotent.

House of cards podria ser un gran entreteniment al voltant d’uns superdolents. Les seves víctimes són dignes del millor fulletó: polítics que oculten filles amb paràlisi cerebral, altres amb la dona víctima de l’Alzhei-mer, joves soldats que han sigut violades per un superior... Però la sèrie es pren massa seriosament a ella mateixa per acceptar que beu de fonts tan vulgars i ens vol convèncer que juga només a la lliga de Shakespeare, Maquiavel i la ironia britànica. Aquesta solemnitat impostada es visualitza amb una fotografia en què dominen els colors freds i elegants i un reguitzell de sentències que el protagonista adreça a càmera.

Després de veure House of cards se’ns planteja una altra qüestió. ¿Aquestes sèries ofereixen una visió realment tan negativa de la política? D’acord que Underwood podria guanyar el premi Nobel de la vilesa. Però també és un home brillant, intel·ligent, elegant, culte, de verb àgil i certa dignitat pròpia. Si ens atenem a la realitat política del nostre país, una sèrie com House of cards hauria d’estrenar-se en un canal de ciència-ficció.


★★★

A FAVOR
Robin Wright com a Claire
Underwood: els millors
moments són mèrit seu i
no de Kevin Spacey.

EN CONTRA
Que no s’exploti més el
potencial pervers de la relació
entre Doug Stamper
i la noia que protegeix.


HOUSE OF CARDS TEMPORADA 2
DE BEAU WILLIMON
PER A NETFLIX
En emissió a Canal+