Guillermo del Toro: “Frankenstein és un friqui que no encaixa... Frankenstein sóc jo”

Aquest cop Guillermo del Toro no ha hagut d’abandonar Hollywood i rodar en espanyol per filmar una obra absolutament personal. La cumbre escarlata és un triangle amorós tràgic, un conte gòtic fins a la medul·la de factura luxosa en què Mia Wasikowska és una noia burgesa seduïda per un noble anglès en hores baixes (Tom Hiddleston) amb una inquietant germana (Jessica Chastain).

El film té moltes connexions amb el cinema romàntic dels anys 40 i 50. Però si en aquelles obres el sexe era una força destructiva, aquí és positiu i creador. ¿És la seva revisió del gènere?

El missatge clàssic del cinema gòtic i d’horror és que el sexe és negatiu o et posa en perill. Volia fugir d’aquesta idea de l’heroïna principal que ha de ser virginal per salvar-se. Aquí el sexe la redimeix a ella i també al seu amant. Per a ell és la primera vegada que té sexe amb algú que no el vol dominar. És la primera vegada que fa l’amor veient la cara de l’altra persona, i això el canvia, li dóna valor. I prefereixo mil vegades aquest missatge que l’altre.

Els fantasmes de la pel·lícula no són només forces sobrenaturals, sinó conflictes sense resoldre.

Els pitjors fantasmes que tenim són les emocions que ens lliguen. L’amor ens pot convertir en monstres o fer que els que ens estimen actuïn com monstres. La venjança és igual de forta. Algú deia que la venjança és l’únic verí amb el qual mates mentre te’l beus.

El film planteja una deliberada inversió dels rols de gènere del terror gòtic.

Sí. Quan Charlie Hunnam em va preguntar quin era el seu paper, li vaig dir que era la damisel·la en perill. Originalment el gòtic romàntic era molt femení, però això es va anar perdent amb el temps. Les Brontë tenien un gran sentit de la personalitat femenina. I Cims borrascosos té un element incestuós i destructiu de gran complexitat. Però a partir del segle XX el romanç gòtic es va simplificar i ara són novel·les d’aeroport amb un Fabio a la portada rescatant una noia amb vestit de volants al costat d’un penya-segat. A La cumbre escarlata volia recuperar aquests elements salvatges de les Brontë, Mary Shelley i Ann Radcliffe.

El disseny d’art de la pel·lícula és fastuós, gairebé aclaparador. Quina importància tenen els objectes en la seva concepció del cinema?

Per a mi la creació d’un espai és una instal·lació que crea un entorn que no existeix en la realitat. A mi no m’interessa la realitat, prefereixo alterar-la una mica. Fins i tot en pel·lícules més realistes com El espinazo del diablo. Cada objecte té un valor visual. En el film hem fabricat molts objectes de dues mides, la normal i un 25% més gran. Així, quan l’Edith està malalta li donem una tassa un 25% més gran perquè sembli més petita i fràgil. I fem el mateix amb els coixins dels llits, n’hi ha uns per quan se sent forta i uns altres més grans per quan està feble. Els decorats tenen un sentit narratiu.

No és fetitxista, doncs.

En les meves pel·lícules no hi ha cap objecte només perquè sigui bonic, sinó perquè explica alguna cosa de la història. Que la casa on viu la família anglesa no tingui sostre ens diu que no tenen diners per reparar-lo. És l’anti Downton Abbey, que és pornografia de classe feta de somnis humits en què els rics són molt bones persones. I els rics, normalment, són uns fills de puta; si no, no hauríem inventat els sindicats.

Quan neix la seva fascinació personal pels fantasmes?

La meva mare ens explicava de petits que la nostra àvia la va anar a visitar de nit al llit el dia del seu funeral. És, si fa no fa, la història amb què s’obre la pel·lícula. La mare explicava com sentia l’avia apropant-se pel passadís, el cruixit de la fusta del llit quan la seva mare s’asseia al llit... No ho oblidaré mai. Tot això s’afegeix a tenir una mainadera que en lloc de cantar-me cançons de bressol m’explicava contes de fantasmes i al fet de créixer al Mèxic dels 60, una època al·lucinant en què encara s’emetien radionovel·les de terror com El monje loco i es vivia un auge de la televisió fantàstica amb sèries com La dimensió desconeguda, Outer limits, els animes japonesos, les pel·lícules de terror italianes i de la Hammer...

Però segur que hi ha algun moment que recordes especialment.

La veritat és que sí. Per a mi tot comença quan el meu germà i jo érem molt petits i ens vam quedar desperts una nit veient un capítol d’ Outer límits, El mutant, en què Warren Oates es treu les ulleres i de sobte es veu que té uns ulls gegants i és calb. Jo vaig començar a xisclar i els meus pares em van portar al llit. Al cap d’una estona em vaig poder adormir però, més tard, el malparit del meu germà es va posar uns ous de mentida als ulls i una mitja al cap i em va venir a despertar. I jo, naturalment, em vaig pixar de por. I així va començar la meva relació amb els monstres i els fantasmes.

¿Són certs els rumors que Frankenstein

No, tot i que el llibre m’encanta. És una obra fonamental en la meva educació sentimental, el meu El vigilant en el camp de sègol. Llegint Frankenstein veig una criatura llançada al món per un pare que no se’n fa responsable, un friqui que no encaixa, diferent de la resta... I m’hi identifico. Frankenstein sóc jo. Per a mi la família és la salvació i l’horror. Els únics monstres de La cumbre escarlata són la dona del quadre i el pare absent. Ell és el pitjor dels dos, perquè ni tan sols hi apareix. |